El Barça es devalua a Europa

No va tenir joc, tot just uns minuts inicials, ni estructura tàctica per superar l’exigent prova del Chelsea, un grup amb ànima, velocitat i energia, que en una sola nit es va carregar Lamine Yamal –inèdit i apagat, absorbit com va quedar per la hiperactivitat de Cucurella–, superat a l’escenari europeu per Estêvão. En el duel dels adolescents prodigiosos, va guanyar el jove brasiler, autor d’un gol superb que va retratar la feblesa blaugrana, incapaç com va ser Cubarsí de frenar-lo, mentre Balde arribava tard a l’ajuda i Joan Garcia, foradat per tot arreu, va rebre tres gols en 90 minuts, una cosa tampoc mai vista. Cinc gols havia encaixat en els primers set partits com a guardià de la casa blaugrana.

Errors que són regals

El Barça es va confondre. No va entendre què demandava el partit. Ni va tenir respostes als seus propis errors. L’1-0 neix d’un córner mal defensat, amb la desgràcia incorporada en l’autogol de Kounde, enredat amb la pilota que prèviament havia rebutjat Ferran Torres. Un córner defensat amb la mirada. El 2-0, que va arribar en la segona part, sorgeix d’un error previ, un imprudent error de Frenkie de Jong, perduda la identitat, ja amb un jugador menys i deixant que Estêvão li arrabassés totes les portades a un gris Lamine. I el 3-0 va ser un gol que solen marcar a l’equip de Flick aprofitant els latifundis que deixa a l’esquena.

No s’entén, però, res del que va passar a Stamford Bridge sense l’inesperat regal d’Araujo, que es va guanyar una targeta groga per empènyer el col·legiat com si es tractés d’un davanter rival (m. 31.14). Una cartolina innecessària i absurda. I tot es va enverinar de mala manera quan Araujo, de manera irresponsable, va fer caure Cucurella (m. 41.21) i es va guanyar la segona groga, que deixava els blaugrana a la intempèrie.

De Barcola a Cucurella

Va tornar Araujo a Montjuïc. Va tornar a la Champions. Va tornar a aquell 16 d’abril del 2024, quan Barcola, el davanter del PSG, el va sotmetre a una cursa en què no solament el desafiava físicament –era molt més ràpid– sinó també tàcticament. El central va triar malament. Va fer falta, va veure la targeta vermella, va deixar els companys amb 10 (m. 29) i el Barça de Xavi queia eliminat (1-4) en els quarts de final.

I d’allà a Londres. Si fa no fa igual. "No hauria d’haver entrat d’aquesta manera, però, al final, són coses que passen en el futbol. No era el moment adient, no era la jugada adequada, però és així, és el que és", es va limitar a dir amb molta educació Flick, mossegant-se la llengua.

En Araujo, el capità que va perdut i desorientat, va quedar retratat un erràtic Barça, incapaç de sobreviure als grans partits (només consta la seva victòria a Newcastle), la prova que certifica que ha perdut, almenys en aquest inici de la temporada, l’ànima i l’electricitat que el va convertir en un equip rupturista. Va caure al Bernabéu davant el Madrid (2-1), no va poder amb el PSG a Montjuïc (1-2) i el Chelsea el va col·locar, amb una altra sonora bufetada (3-0), en el quilòmetre zero, tot i l’optimisme que va vendre després Flick.

Però el seu Barça viu a la zona de la classe humil de la Champions, lluny de l’aristocràcia dels vuit primers, i encaixa gols sense fre (sis en els dos últims partits europeus, tres del Bruges i tres del Chelsea), tot i que no tot es redueix a un problema defensiu. Ni de bon tros. De Stamford Bridge, la llar que va ser d’Iniesta, va marxar amb només cinc rematades –una xifra indigna– i únicament dues a porta. És, sense cap mena de dubte, el pitjor registre de la temporada.

Notícies relacionades

Elena Congost: "Després dels Jocs he tingut un càncer, dos avortaments. Somio tenir més fills"

Pascual celebra la seva tornada al Palau amb un triomf treballat

Per això, es va veure el pitjor Barça del curs, superat en tot moment pel Chelsea, tot i que no hi ha drama més gran que debilitar-te a tu mateix. I això va fer el grup de Flick a Londres. No va ser qui ha de ser. Ni qui havia sigut. Des del 15 de desembre del 2024 no quedava anul·lat. El Leganés ho va aconseguir a Montjuïc amb aquell 0-1 i el Chelsea, el 25 de novembre, el va retornar a la llei seca després de 53 partits consecutius marcant.

I el tècnic alemany, que no havia viscut mai res de semblant, va ocultar l’enorme disgust sota un positivisme fictici i diplomàtic.