Una tornada de somni

El Barça va tornar al Camp Nou –davant Spotify, que per a això paga el que paga–. Ho va fer dos anys i mig després de l’últim cop, amb un de retard. Tant se val. Perquè l’alegria, l’emoció i les llàgrimes dels presents (45.157 espectadors), des dels socis amb passi de temporada fins als turistes que van obrir de bat a bat la cartera, els ho van emportar tot. Van quedar així ocults als barracons que encara presideixen l’entrada a l’estadi les penúries dels treballadors, els desacords amb l’Ajuntament i els "imponderables" amb què el Barça sempre va defensar la constructora turca Limak.

L’estadi, en qualsevol cas, malgrat estar atapeït de bastides i pols d’obra, va lluir preciós i sorollós. I això que el gol sud encara no pugui ser ocupat –els 62.000 espectadors arribaran al gener– i que encara estigui a mig construir la tercera graderia, des d’on alguns operaris, amb els seus cascos, es van posar a veure el triomf dels futbolistes de Flick.

El Barça va regalar a dos dels seus socis més antics, Juan Canela Salamero i Jordi Penas Ibarri, l’honor de ser els primers en tocar la pilota. En temps d’aparences, va ser un detall bonic per part del club. Ells també hi van ser en la inauguració del vell Camp Nou de Francesc Mitjans el 1957. El cor del Camp Nou bategava de valent, d’orgull, amb la interpretació del Cant del Barça per part del Cor Jove de l’Orfeó Català, però també de ràbia, per la presència de l’Athletic Club. La rivalitat s’ha embrutat en els últims temps, especialment des que Nico Williams va jugar amb la idea de vestir-se de blaugrana l’estiu passat. L’afició local el va esbroncar durant l’hora que va estar sobre la gespa.

Abans que la tarda s’enfangués de mala manera, especialment després que a Sancet se li creuessin els cables i fes una entrada a Fermín –l’àrbitre José María Sánchez Martínez no va veure clar que havia d’expulsar-lo fins que va acudir al monitor del VAR–, els futbolistes del Barça s’havien esforçat per viure la millor tornada possible. I un dels que més els va disfrutar va ser Robert Lewandowski, que va poder lluir el braçalet de capità en una jornada tan simbòlica davant les baixes de Ter Stegen, De Jong i Pedri i la suplència d’Araujo. Passarà a l’imaginari blaugrana com el primer golejador del nou Camp Nou.

Hi haurà qui es quedi amb aquells moments en què Lewandowski sembla lent, absent i envoltat de criatures, en un món que, de mica en mica, ja no és el seu. Però el polonès és un davanter centre amb tant ofici que podria continuar fent el mateix fins que li donés la gana, rematant pilotes o rentadores. Una martellada va servir per inaugurar la festa, a la qual es va apuntar el porter Unai Simón, que no es va adonar que el davanter podia rematar-lo al pal curt.

Notícies relacionades

Lewandowski, Flick i les primeres vegades a casa

Nadia Comaneci: "Em van posar un 10, però sempre vaig pensar que ho podria haver fet millor"

Joan Garcia, que tornava a la porteria del Barça després de superar la seva lesió –Raphinha ho va fer al final–, va veure des de l’altre costat de l’oceà com la meta titular de la selecció espanyola tornava a fallar en el 2-0. Unai Simón va posar la mà tova al tret de Ferran Torres. Tot i que l’origen va caldre anar a buscar-lo a l’assistència monumental de Lamine Yamal, que fins i tot limitat per la pubàlgia, continua sent determinant en la creació.

Flick va poder disfrutar de valent perquè, excepte durant cinc minuts del primer temps en què els bilbains van fallar tres ocasions –dues Unai Gómez, una Nico–, tot li va sortir fabulosament. Des de la inclusió de Gerard Martín com a central al costat de Cubarsí, fins a la d’Eric Garcia en el mig camp, clau en el 3-0 ofert a Fermín en l’inici del segon acte. Laporta, encara entretingut a l’avantllotja, se’l va perdre. Però no el 4-0, una altra vegada de Ferran Torres, amb el qual es va tancar la tarda. No passa res. En dies així, el millor no és mirar a l’escenari, sinó a la grada. Allà on neixen els records.