L’abraçada del retorn

Més enllà d’infinits records, en el fons del calaix de la tauleta de nit, molt en el fons, hi ha l’únic que conservo del Camp Nou. La xapeta de la meva cadira del Gol Nord, tan poca cosa, un tros de llauna amb un numeret, una bírria de record amb què no he sabut què fer durant els últims 909 dies. Amb els anys he desenvolupat l’exagerat sentiment de propietat culer sobre un seient, suposo.

Ahir al matí vaig comprovar que la xapeta seguia estant allà, com sempre, al fons de tot del calaix, al lloc on les coses queden tan ben guardades que subsisteixen oblidades amb el pas del temps, entre antinflamatoris i piles gastades per al transistor. També hi havia ben resguardada una bufanda i una samarreta del Barça, no sé ben bé per què.

La bufanda i la samarreta de sempre. Suposo que les havia deixades allà perquè sé que ningú hi fica la mà. Una altra victòria irrisòria per al meu sentiment de propietat. Ho sento, soc del 89, visc i vull viure a Barcelona i, com molts de la meva generació, entendran que no tingui aquest sentiment gaire desenvolupat.

Retorn al temple

Bé, ahir era el dia del retorn al que molts anomenen temple perquè hi van veure al seu dia levitar Lionel Messi davant una grada, ahir encara buida, el dia de la remuntada contra el PSG. I el relat sacre té la base quan un ha vist coses inexplicables com aquesta.

N’hi ha d’altres que, de tan inexplicables com són, el cervell decideix oblidar-les. Però ahir, amb un fred que déu-n’hi-do, més que qualsevol nit gèlida viscuda a Montjuïc, ningú apel·lava al caliu del Pare ni del Fill ni de l’Esperit Sant –en la seva versió culer-, avui tots lluny, per diferents motius i enemics, del Camp Nou. Sinó a la calidesa d’una cosa tan mundana com una casa, el somriure de tornar i l’abraçada del retrobament.

Tothom somreia, perdudament enamorat del formigó, ballava dissimuladament un operari en la inhabitada tercera graderia, amb el seu casc i armilla reflectora, abans del partit, i el públic es feia fotos per al record de veritat, no de les que queden perdudes al rodet del telèfon. "Casa", repetien tots. "¡Benvingut a casa!", cridaven dos col·legues a un tercer mentre s’acostava entre la multitud. Mai havia vist tantes abraçades en aquest estadi. I sempre vaig pensar que era insuperable l’"abraçada de gol", aquell instant d’espontània emoció i alegria, però era perquè encara no havia descobert el significat de l’abraçada del retorn.

"La nostra vida"

Sempre, o gairebé sempre, un es troba assegut al costat de gent, en el nou Camp Nou molt molt a prop, amb la que només comparteix una única cosa: el fotut Barça. Excepte amb el meu germà, amb qui, a més, comparteixo la vida i, clar, comparteixo l’avi a qui mai hem donat prou les gràcies per tot.

Notícies relacionades

Lewandowski, Flick i les primeres vegades a casa

Una tornada de somni

Amb el partit començat em vaig descobrir cantant això de "el Barça és la nostra vida", càntic que comporta una mica de buit, però, mare, tan cert tantes vegades. Com ahir, tractant des de primera hora del matí que encaixés el caòtic puzle familiar després dels diversos atacs de virus, i que el meu germà Guim, com si fos ell un malalt terminal, va concloure amb un discutible: "Martí, tu tens tota la vida per anar al Camp Nou". Nota: El Martí és el meu nebot, el nen que no para de penjar pilotes més enllà del reixat de tant insistir-hi, i al que li havia fet lliscar la possibilitat d’anar ahir a l’estadi amb mi. I Guim, persona non grata al Regne Unit, va arribar puntual abans de l’inici del partit fent encara més històric aquest 22 de novembre del 2025.

Per cert, els seients del nou Camp Nou no tenen xapeta. Tocarà col·leccionar abraçades de gol i recordar per sempre les apretades d’alegria de tornar.