El do de l’alegria

És possible que l’esperit de Lionel Messi s’hagi quedat impregnat en el vell Camp Nou i que després s’hagi renovat amb la recent visita del millor blaugrana de tots els temps, amb Kubala i amb Cruyff i, ara, amb Lamine Yamal.

El que sí que és ben segur és que el futbolista que va fer que el Barça fos una meravella millor va ser invocat al nou Camp Nou per una gentada que va ser allà a veure guanyar i a celebrar, per dins i per fora, l’emoció d’haver renovat l’alegria.

Va ser com la interpretació del do de l’alegria, que només es té en el futbol quan l’equip guanya amb intel·ligència, amb empenta i amb qualitat. En aquest cas, contra un contrincant francament bo que aquesta vegada, com si sucumbís a una maledicció, es va abandonar quan Lewandowski (Oh mi capitán) va marcar un gol dissenyat perquè futbolista i jugada passessin a la història del nou estadi.

No va ser tan sols un gol, naturalment, sinó que va ser, sobretot, la certificació que a l’equip no només han tornat algunes de les grans figures (com el porter, que és superior als seus antecessors, o com Rafinha, a qui es veia venir des de la grada) sinó que, a més, la figura que semblava en repòs, Fermín, va fer el que va voler amb la qualitat que l’acompanya.

Semblava l’estrena d’un regal més important, i que potser responia al que significa per als astres la visita nocturna d’aquell noi que una vegada va venir a Barcelona per millorar la seva estatura i va acabar sent l’estatura més gran del Barça contemporani.

Notícies relacionades

Lewandowski, Flick i les primeres vegades a casa

Una tornada de somni

Va ser la presència d’un Barcelona content la que va sortir al camp, i va ser el Barça feliç de Fermín i de Lamine i de Ferran el que va seguir aquell tro tranquil, i perfecte, que va ser el gol de Lewandowski.

Va fer de capità (Oh mi capitán), però ja ho era. Ha tingut èpoques més aigualides, però ara sembla que té un pacte amb la qualitat que ja va tenir. Ha atret de nou al seu costat la capacitat de guanyar i ahir a la tarda com el Camp Nou, el visitant més il·lustre que, Lionel Messi, l’havia d’estar inspirant des d’una tribuna on no hi havia, necessàriament, Joan Laporta.