Comaneci: «Vaig treballar tant que vaig poder dir als homes: ‘Ho sento, però soc millor que vosaltres’»

-L’any que ve es compliran 50 anys d’aquell exercici puntuat amb el 10 que li va canviar la vida, ¿quin record en té?

-Recordo com em sentia i com va passar. La nena de 14 anys segueix dins meu.

-No n’hi ha gaires que recordin que al marcador va sortir un 1.00.

-Sí, no n’hi ha gaires que ho sàpiguen. El marcador no podia reflectir el 10 i el més alt que podia arribar era a 9,95. Així que em van posar un 1,00. Però aquell 10 el que va fer és que la gent es preguntés qui era, d’on venia, què era Romania... I tot va ser un ‘boom’ d’un dia per l’altre. Tot i que aquest ‘boom’ no va ser instantani per a mi, perquè portava al gimnàs des dels 6 anys (riu).

-¿Té la sensació que va arribar a la perfecció en aquell exercici?

-No, ho podria haver fet millor. Però el que vaig fer llavors era millor que el que feia la resta perquè jo feia elements que ningú havia vist fer abans. Com que no hi havia xarxes socials una no sabia què feien els altres equips. Recordo que la noia que anava abans que jo va treure un 9,9, i sense pecar d’arrogant crec que vaig fer molt més i va semblar molt fàcil. Així que el 10 era lògic. La perfecció és arribar a l’excel·lència en un moment particular. I jo vaig fer el millor exercici que s’havia fet fins aleshores en aquell moment. Així que suposo que el 10 ho mereixia, però sempre he pensat que podria haver millorat l’execució de l’exercici del 10.

-Des d’aleshores vostè és una llegenda i s’ha convertit en una de les millors ambaixadores de l’esport. ¿Què significa l’esport per a vostè?

-L’esport és la meva vida perquè vaig començar quan tenia sis anys, simplement perquè tenia massa energia. La meva mare m’hi va apuntar. Ningú em va dir que fer voltes cap per avall no era una carrera a què podia dedicar-me o que no em portaria enlloc. Em va agradar perquè vaig fer nous amics i m’agradava fer acrobàcies. Després vam començar a competir. M’agradaven les competicions i els reptes. No era gaire bona al principi, així que vaig tardar un temps a començar a brillar i a guanyar medalles. Hi havia competicions en què em donaven un set i recordo que una vegada fins i tot vaig caure tres vegades de la barra d’equilibri. Però m’agradava descobrir qui era jo mateixa, com de bona podia ser, quines eren les meves capacitats. I quan em vaig retirar, em vaig adonar que molts dels valors que vaig aprendre en l’esport els aplicava a la meva feina: cuidar-te, la disciplina, aixecar-te, dormir... Així que vaig deixar de competir, però em vaig quedar vinculada a l’esport, que és la meva vida.

-Amb sis anys i la pressió que sempre hi ha hagut en la gimnàstica, ¿no va tenir ganes d’abandonar en algun moment?

-Sí que n’hi havia de pressió, però mai em vaig plantejar deixar-ho. Tenia sis anys i fins als catorze no em vaig convertir en la millor gimnasta del món. Millor fins i tot que els nois. Crec que a còpia de treball i de no donar-me per vençuda em vaig guanyar el respecte en una cultura que, fa 40 o 50 anys, estava dominada pels homes. Els vaig poder dir: ‘Ho sento, però soc millor que vosaltres’. Així em vaig guanyar el respecte. En aquell temps no hi havia gaires esports femenins, una cosa que ara afortunadament ha canviat. I la pressió... La pressió existeix sempre en la vida. Tant si fas esport com si no, tens la responsabilitat d’aconseguir coses i la pressió de rendir. És part de la vida.

-Vostè reivindica l’esport com una manera d’educar la societat.

-Sí, crec que l’esport és necessari. Els Jocs Olímpics són increïbles i la gent jove que veu les atletes després diu: ‘Vull ser com elles’. I això és fantàstic, però cal començar per algun lloc. Sempre diem als pares: ‘Els nens estan carregats d’energia. Sisplau, apunteu-los a un esport perquè la consumeixin. Durant tres o quatre hores estaran en un lloc segur, fent acrobàcies’. I ara més que mai, perquè veig aquesta generació, i sé de què parlo perquè tinc un fill de 19 anys, que passa massa temps enganxat al telèfon. Falta comunicació física, joc en equip, passar temps junts sense els smartphones...

-Sosté que mai ens hem de rendir en els dies dolents, que sempre cal esforçar-se per aixecar-se. ¿Va tenir molts dies dolents en la seva carrera?

-Et confesso que no recordo els dies dolents. Però sí, hi havia dies en què el meu cos no se sentia bé per fer acrobàcies. I llavors pensava: ‘Si això passa als Jocs Olímpics, ¿què faig? ¿Tinc un pla B, un pla C? ¿Puc fer alguna cosa més senzilla però continuar competint?’. I això també ho entrenàvem. Així que quan tenia un dia dolent i competia, no entrava en pànic perquè pensava que sabia com gestionar-ho perquè ja m’havia passat anteriorment. Tots tenim dies dolents. Jo encara avui de vegades m’aixeco al matí i no em sento en el meu millor moment, però no queda cap altra opció que tirar endavant.

-Vostè es va convertir, després d’aquell 10, en el símbol de la perfecció en l’esport. ¿Creu en la perfecció o la persegueix?

-(Es pren el seu temps per respondre) ¿Què és la perfecció? Per a mi és intentar trobar la teva millor capacitat i, en algun moment, ser millor que els altres. Però quan hi arribes, tots volen arribar més alt que tu. No hi ha una línia de meta. Sempre dic als nens: ‘A través de l’esport descobreixes una mica qui ets. ¿Ets el més ràpid? ¿El més fort? ¿El més divertit? ¿El que més ajuda l’equip?’. Avui els nens creixen sense saber qui són. Necessiten trobar la seva identitat i amb l’esport és més fàcil passar per aquelles etapes de creixement.

-Avui la salut mental és fonamental per als esportistes. ¿En els seus temps com a gimnasta en parlaven?

-No, ningú parlava de salut mental. Sentíem coses com nervis, ansietat... Totes ho patíem. No és una cosa nova, però havíem de descobrir què fer quan ens sentíem així. Escoltar música, anar al parc, anar al cine... Ho havíem d’esbrinar pel nostre compte, perquè no hi havia comunicació oberta ni informació sobre el tema.

-¿No en parlaven amb les companyes i les rivals?

-Sí, ho parlàvem discretament entre nosaltres. Totes dèiem: ‘De vegades jo també em sento així’. Però no era una cosa que es fes pública. Era una altra mentalitat. Ara s’entén que és part de la vida i de la preparació d’elit. I quan ho sents, hi ha tres, quatre o cinc maneres d’afrontar-ho. Això és el que ha canviat. I em sembla un gran avenç.

-¿Creu que Simone Biles n’és un bon exemple?

-Ho és. Ho va patir durant dels Jocs Olímpics i va dir: ‘Així és com em sento, i és perillós per a mi competir’. Crec que va obrir la porta a la conversa. I ara cada equip o esport d’elit té una persona amb qui parlar si et sents així. Va ser molt valenta.

-¿Ha canviat molt la gimnàstica des de la seva època a l’actual?

-L’equipament és diferent: molt millor i més segur. També hi ha més longevitat per als gimnastes perquè poden competir en universitats, cosa que és molt bona per a les seves famílies perquè poden aconseguir beques. Ara et pots guanyar bé la vida amb la gimnàstica perquè hi ha premis econòmics. Així que duren més temps en l’esport. I sobre la competició, avui dia sol passar que després dels Jocs Olímpics el nivell baixa una mica i després torna a pujar dos anys abans dels Jocs següents.

-Vostè és amant de tots els esports, però un dels que més practica és el tennis.

-Sí, m’agrada molt el tennis. Sempre vinc a veure el torneig de Madrid i jugo al tennis, al pàdel, al pickleball i fins i tot al ping-pong. Només per diversió. Tot el que tingui una raqueta...

-¿Qui són els seus esportistes preferits?

-És difícil triar, però per continuar parlant de tennis, aquí hi ha tres grans estrelles, per exemple. Djokovic és un gran amic i el respecto molt per la seva feina dura: competir a la seva edat amb jugadors de 18 anys no és fàcil. És molt dedicat i una persona molt divertida. Rafa (Nadal) és una persona increïble i Roger (Federer) també ho és. No puc triar-ne només un perquè els adoro a tots. Però són tres esportistes que transcendeixen al seu esport.

-Una última pregunta, ¿creu que Madrid podria tornar a presentar una candidatura olímpica?

-Avui he parlat amb l’alcalde. És al·lucinant, tot passa per Madrid. Sempre el felicito perquè porti tants esdeveniments esportius aquí. Vaig estar diumenge al Bernabéu veient l’NFL, va ser un espectacle increïble. Vinc al tennis, portaran la Fórmula 1... ¿Madrid, seu dels Jocs? ¿Qui sap? ¿Per què no? Vostès són gent hospitalària, divertida i esportista. Jo sí que crec que Madrid podria allotjar uns Jocs.

Notícies relacionades

Lewandowski, Flick i les primeres vegades a casa

Una tornada de somni

-Moltes gràcies.

-Gràcies a vostès. Espanya sempre em rep amb molt afecte.