No ploris per mi

Amb l’edat ens tornem més nostàlgics, cert. Recordar, reviure i rememorar són verbs que conjuguem cada dia mentre convivim amb una realitat tossuda que ens col·loca irremeiablement en el present. I aquesta reflexió m’acompanya en clau Messi des de fa unes setmanes, fins i tot des d’abans que el jugador visités el Camp Nou amb nocturnitat i sense traïdoria. El nom del millor jugador de futbol de la història s’utilitza, es magnifica i s’embruta en funció dels interessos d’uns i altres. El de sempre en campanya preelectoral, però amb l’afegit de la implicació emocional del protagonista accedint a l’estadi en el qual va créixer i es va multiplicar.

Quan la ferida de la seva sortida –el què i, sobretot, el com– difícil de cicatritzar però amb la crosta ja feta, l’aterratge de Messi a Barcelona la va fer saltar. Recordar, reviure i rememorar. Els gols, les imatges icòniques com la de la samarreta al cel del Bernabéu i els centenars d’abraçades amb els companys van remoure les ànimes culers. I les llàgrimes. Sempre les llàgrimes. Les que van brollar sense consol en aquella roda de premsa d’infaust record en la qual es va consumar la tragèdia de l’adeu.

Notícies relacionades

El Barça s’encalla a Londres

Al Barça de Pascual li sobren tres dècimes a Istanbul

Temps ha passat i en la memòria col·lectiva continua viva la imatge del que és increïble però cert. Anys després i gràcies al premi que li va concedir el diari Sport a la Gala Valors de l’Esport, vam tornar a veure Messi a punt de plorar. Aquesta vegada va rebre un guardó tan inusual per a ell que el va remoure. El de l’afició. El de la seva gent. Els que surten a la foto sempre com a anònims. Els que no l’utilitzen. Els que, amb la nostàlgia que vesteixen els anys i els quilòmetres de distància, es converteixen en casa. Leo ja no llegeix entre línies. Escriu la seva història com la sent i com li dona la gana. Que, com tantes altres coses, se l’ha guanyat.

L’argentí que ara plora, ¿a quants va fer plorar? Tot i que el refrany asseguri que no hi ha mal que cent anys duri, perdre l’home que ha batejat milers de criatures amb el seu nom és història. La de cada un d’ells i la d’un club que ha de reescriure el seu final.