El dia de la coronació de Ronaldinho al Bernabéu

Feia un fred de mil dimonis aquella nit al Bernabéu, 20 anys ja aquest 19 de novembre, dia de la coronació madrilenya de Ronaldinho.

Tomás Roncero, en el seu dia excel·lent cronista de bàsquet, històric periodista del diari As i estrella catòdica de la tertúlia chiringuitera, passejava per la tribuna de premsa amb una caçadora del Reial Madrid. Ho feia abans de deixar escrit que Zidane era "com Tutankamon". "Un faraó imperial, però que està per demanar la jubilació anticipada".

Els aficionats blancs, que se les havien promès felices davant aquell projecte galàctic on tocava encaixar com fos Ronaldo, Zidane, Beckham, Raúl o el convicte Robinho (el dorsal 10), observaven ja amb desconfiança el que en aquell moment era el seu entrenador, Vanderlei Luxemburgo. A aquell brasiler se li va acudir que l’única manera d’ordenar el disbarat seria dibuixar alguna cosa així com un quadrat màgic en el camp, estratagema tàctic convertit després en objecte de mofa.

Frank Rijkaard, que era l’entrenador del Barça, un holandès que sempre portava cara d’adormit i que disfrutava com ningú dels petits plaers de la vida, amb un piti sempre millor, no estava per a tantes històries. Simplement havia de deixar jugar a la seva manera els que en sabien. El gran dia de Ronaldinho, Leo Messi, un nen de 18 anys, va estrenar la seva llegenda en els clàssics.

El Ronaldinho d’ara és un senyor de 45 anys que es dedica a comercialitzar tan bé com pot la seva imatge. Ulleres de folklòrica, patxangues ben pagades amb individus panxuts, i inversions de tot tipus, un dia en un club nord-americà, l’altre amb realities en els quals ensenya filigranes amb la pilota.

Però hi va haver un temps en què Ronaldinho va ser el millor de tots. I el més feliç. El seu pas pel Camp Nou, massa breu (cinc anys), massa intens (dos de somni), no va ser el d’una estrella fugaç, perquè la seva estela encara és visible. Va rescatar del no-res un club que s’estimbava a la rebotiga del nuñisme i que va acabar d’arruïnar Joan Gaspart. I va deixar estampes que perduraran per sempre. Com el míssil de matinada que va provocar un moviment sísmic a Barcelona en la nit del gaspatxo contra el Sevilla; la seva puntada de peu gloriosa a Stamford Bridge el dia en què Pierluigi Collina, elevat als altars de l’arbitratge, va treure el Barça de la Champions; o la memorable exhibició contra el Reial Madrid (0-3) que va provocar l’elegant reverència del Bernabéu, completant el gol inaugural del seu enemic íntim, Samuel Eto’o, amb dos gols que van entrar de sobte en l’imaginari barcelonista. Un parell de dies abans de l’exhibició, Ronaldinho ja s’havia fet les fotos amb la Pilota d’Or que rebria poc després, el 28 de novembre del 2005. Va arrasar els anglesos Frank Lampard i Steven Gerrard.

La nit va tenir algun moment sòrdid, com els protagonitzats per dos individus que es dedicaven a assaltar espectacles. Va començar amb Jimmy Jump, tocat per la seva barretina, clavant una puntada de peu a la pilota; i va acabar amb un altre streaker, Mark Roberts, que va sortir despullat a la gespa i, sobre el seu cul a l’aire, un lema pintat: "Galactic Ass".

Joan Laporta, en la seva primera era en la presidència, mantenia la compostura a la llotja al costat de Florentino Pérez, que també vivia la seva primera etapa. El president blanc va encaixar com va poder que el Bernabéu aplaudís Ronaldinho com va fer amb Johan Cruyff el 1974 o Diego Armando Maradona el 1983. I va dimitir tres mesos després assumint que havia "malcriat" els seus galàctics.

Ronaldinho, als passadissos de l’estadi del Reial Madrid, una vegada acabada la seva obra mestra, admetia que no s’havia adonat que els aficionats blancs l’aplaudien. Ho va veure després als monitors.

En temps en què la viralitat s’entenia d’aquella manera, es va fer famós un aficionat amb bigoti, Juan Sánchez, que va aplaudir sense objeccions mentre les càmeres de televisió es recreaven en una estampa goyesca. El Juan, per cert, no trigaria a afaitar-se el mostatxo perquè la seva dona el va convèncer que estava més guapo sense la mata. No es va fer viral un altre seguidor que aplaudia mentre sostenia amb les dents una ampolleta d’aigua de plàstic, o un altre que ho feia, amb tarannà senyorial, cigarret en boca. Eren temps en què es fumava de valent a les grades.

Tot perquè Ronaldinho va entrar en èxtasi. En el seu primer gol va córrer durant 53 metres en els quals va tocar set vegades la pilota en 13 segons. Al jovenet Sergio Ramos (19 anys) ningú li havia explicat que no anés com un boig contra Ronaldinho si no volia sortir-ne malparat. El sevillà es va quedar clavat. Però també Iván Helguera, incapaç d’entendre la finta, i Iker Casillas, que deia "flipar" després que el brasiler el marqués amb la dreta.

Notícies relacionades

Espanya, al Mundial amb una taca

L’Audiència mana investigar Laporta per presumpta estafa

Deco, un dels grans aliats de Ronaldinho en aquest Rat Pack del qual també formava part Thiago Motta, sabia millor que ningú que només calia donar la pilota a Ronnie. I aquest es va posar una altra vegada a córrer sense que Sergio Ramos sentís la por. És clar, va tornar a anar cap a ell. Una altra vegada va fracassar. Deu segons i sis tocs van ser suficients perquè Casillas se n’atipés. I perquè la grada del Bernabéu es posés a aplaudir dempeus.

Rijkaard, abraçat a Ten Cate (dels pocs que s’atrevien a criticar a Ronaldinho les seves aventures nocturnes), es va desfer en elogis: "Va ser una meravella per velocitat, control, tècnica, rematada...". A Guti no li va agradar ni un pèl que la seva gent aplaudís qui no havia d’aplaudir –"em fa mal"–. I Xavi Hernández va rematar: "El públic és intel·ligent".