Mor Xabier Azkargorta, llegenda de l’Espanyol

Plora l’Espanyol, on es va convertir en llegenda i en l’entrenador més jove que va veure la Primera Divisió. Plora Bolívia, on era un semideu per conduir la seva selecció al Mundial de 1994 i on va fer profundes arrels. Plora Azpeitia, la localitat guipuscoana que el va veure néixer un 26 de setembre del 1953, i totes aquelles ciutats i països, nombrosos, que el van anar acollint durant els seus 72 anys de vida. Plora tot el món del futbol per la pèrdua de la bonhomia d’un home enganxat a un bigoti. Ploren perquè Xabier Azkargorta ha mort.

Des de Bolívia, precisament, va arribar ahir la trista notícia. Allà residia i allà feia temps que afrontava una llarga malaltia que li ha acabat segant la vida. Els mitjans del país sud-americà obrien ahir amb la notícia de la defunció, mostra palmària del que Azkargorta va significar per a aquell país, no tan sols per al seu futbol, transcendint l’esport per convertir-se en una icona nacional, símbol del seu orgull.

Perquè Azkargorta, un projecte de futbolista que no va passar de les categories inferiors de la Reial Societat i l’Athletic per una greu lesió de genoll, va ser un nom propi ineludible en el futbol espanyol dels anys 80, però va arribar a la glòria quan va fer la maleta i, pioner, va creuar l’Atlàntic, en un periple vital que el va portar a fer escala també a Xile, el Japó i Mèxic.

El seu espès bigoti, és clar, va motivar el sobrenom de Bigotón amb el qual es coneixia popularment aquest entrenador i llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona. La carrera la va completar quan va fitxar per l’Espanyol. Va arrencar com a tècnic en el futbol basc, però va créixer a velocitat de vertigen i després de dirigir el Nàstic durant un curs a Segona li va arribar l’oportunitat de prendre la banqueta periquita.

Es va convertir, l’any 1983 i amb tot just 29 anys, en l’entrenador més jove de la història de Primera. Eren els anys de Tommy Nkono, de Tintín Márquez i de John Lauridsen, el preludi d’aquell Espanyol que va arribar a jugar la final de la Copa de la UEFA el 1988, ja amb el seu paisà Javier Clemente als comandaments.

Al sortir de Sarrià, el 1986, després de tres temporades, va enllaçar experiències al Valladolid, el Sevilla i el Tenerife. Però el seu gran èxit va arribar quan va rebre, el 1993, la trucada de Bolívia. La selecció andina no trepitjava la fase final d’un Mundial des de 1950, més de quatre dècades d’anonimat futbolístic. Fins que va arribar Azkargorta i va aconseguir la classificació per al Mundial de 1994.

La seva etapa en el Reial Madrid

Notícies relacionades

El Barça també guanya Ivanovic al’espera de Pascual

De sobreviure a un càncer amb 15 anys a anunciar la Superbowl

Va mirar de repetir èxit a la selecció de Xile, sense aconseguir-ho, per després provar el futbol japonès (Yokohama Marinos) i el mexicà (Chivas). Entre una experiència i una altra, el Reial Madrid el va reclamar per dirigir les seves escoles a Sud-amèrica, després també per a una breu etapa al Japó.

El 2012, Bolívia, la seva Bolívia, va tornar a trucar a la porta i va assumir per segona vegada la selecció del país. No va repetir miracle de cara al Mundial 2014 i va passar a entrenar clubs del país, Bolívar (amb el qual va guanyar dues lligues), Oriente Petrolero, Sport Boys Warnes i una última i breu experiència al Club Atlético Palmaflor, l’últim club de la seva llarga i heterodoxa carrera, el 2020. I allà, a Santa Cruz de la Sierra, a Bolívia, es va quedar a viure els últims anys d’una vida que la malaltia ha liquidat molt aviat.