Qualsevol nit pot sortir el sol

El que havia d’arreglar Joan Laporta amb un rostit és el que es va coure en un conegut restaurant pròxim a l’estadi i que va derivar en un dels impactes més sonats. M’expliquen que un jugador del primer equip gairebé va entrar en parada cardíaca –positiva, això sí– quan va veure el post al compte d’Instagram de l’argentí. Emoció, va sentir. La mateixa que alguns treballadors veterans del club i dels milions d’aficionats del Barça que confirmaven, un cop més, que Messi és un dels seus. Però l’astre no fa les coses a la babalà i al president del FC Barcelona el va agafar amb el pas canviat. Ràpidament, es va posar el vestit preelectoral, va fer pinya al voltant d’ell mateix i va deixar el millor jugador de la història fora de l’equació.

"Benvinguts, passeu, passeu", cantava Sisa fa dècades. Aquella mítica cançó, titulada Qualsevol nit pot sortir el sol, sembla escrita per a diumenge a la nit, quan una estrella es va deixar caure pel nou Camp Nou. Perquè no se’n va anar com s’imaginava ni es va imaginar una altra vida que no fos vestit amb aquesta samarreta.

Notícies relacionades

Un Espanyol nul s’estavella i el Sant Andreu frega la gesta

Sense entrades… i un pèssim càtering

Però més enllà del desig i del romanticisme, hi ha una realitat tossuda que ningú es molesta a amagar: la distància infinita entre Messi i la junta directiva. Ni el futbolista té interès a millorar-la ni els actuals mandataris saben com gestionar aquest sarau. Reconeixen que una figura així se’ls escapa de les mans, entre altres coses perquè la majoria l’ha aplaudit i plorat. El temen com tants rivals històricament. Saben que un aleteig de Leo es converteix en un tsunami. Reconeixen en la intimitat que els fa por qualsevol moviment seu. No el regategen perquè no poden. I perquè no en saben.

Però tenen clar que amb Messi qualsevol nit pot sortir el sol. Així d’enlluernat està el barcelonisme.