Xavi Torres: "La Masia ha sigutun projecte revolucionari, únic al món"

¿Quina és la conclusió que extreu després d’haver escrit la història de la Masia?

És la marca més important del Barça. Si avui féssim una fotografia del club, ensenyaríem el Camp Nou, Lamine Yamal i la Masia. És un fet diferencial. Per això venen tècnics i directors esportius de tot el món per veure com és possible que el Barça sigui campió amb tants jugadors propis.

Una història de 46 anys.

La residència es va inaugurar el 1979, però el Barça tenia des dels anys 50 nois que vivien en pisos, pensions o residències d’estudiants. Al veure el descontrol que hi havia, [Josep Lluís] Núñez va transformar la seu social, allà on es firmaven fitxatges o els jugadors acudien a cobrar, en una residència. Només cabien 20 nois, i el club va fer una selecció entre les grans esperances de 13 a 17 anys. En van entrar 19 el 19 de novembre, i el vintè va ser Guillermo Amor, al gener. Era un projecte revolucionari.

¿No hi havia res igual, ni tan sols a Europa?

Res. Només Mareo, de l’Sporting, a Gijón, i Lezama, de l’Athletic, amb centres d’entrenament. Un dels llocs on residien els nois era la Pensió Patata. Era al carrer Pare Claret. Patata perquè es veu que hi havia patates per esmorzar, per dinar i per sopar.

¿Per què és encara revolucionari?

Perquè el Barça és l’únic club del món que aspira a guanyar una Copa d’Europa amb els seus futbolistes propis. L’any passat n’hi havia 12 del planter al primer equip, i 10 d’ells, Iñaki Peña, Cubarsí, Bernal, Casadó, Balde, Dani Olmo, Gavi, Fermín, Lamine Yamal i Ansu, han sigut residents.

¿Cal distingir els residents dels del planter?

Tots els clubs tenen un concepte futbolístic associat; el de la Masia és propi del Barça. El llibre és una crònica periodística de la residència. He pretès que sigui una memòria històrica que recordi els 1.007 esportistes que hi han viscut fins al final de la temporada passada, quan tanco el llibre.

Una barbaritat.

És una bestialitat, tot i que tot és millorable. No és necessari que hi hagi cent jugadors cada any, perquè és impossible que tots arribin al primer equip. En moltes èpoques la porta del Camp Nou no es va obrir. Només hi ha 18 jugadors, de 718, que han jugat més de cent partits. Aviat en seran 20 amb Cubarsí i Fermín. N’hi ha hagut 96 que han debutat amb el primer equip.

¿Les xifres parlen d’èxit o de fracàs?

És un èxit. El Barça, a diferència del Madrid, fabrica futbolistes per a la seva manera de jugar; el Madrid els produeix per vendre’ls.

El Barça només per autoproveir-se, perquè el seu futbol és molt específic. ¿És un problema?

No. Inverteixes per a tu, no per als altres. Tenir aquesta manera de jugar i amb els teus és el que genera el fet diferencial del Barça i l’orgull del seguidor. Viure en la diferència és la gràcia de la vida.

¿El Barça n’extreu rendiment econòmic?

Cada vegada més, comparat amb el principi, que els jugadors del filial no deixaven ni un duro. Això ha canviat. El Barça ha d’obtenir un profit. Lamine Yamal, Cubarsí i Bernal tenen 18 anys, Casadó en té 20... És impossible que els que pugen accedeixin al primer equip, hauran de buscar-se la vida. El que no va tenir cap sentit va ser que en l’època de [Josep Maria] Bartomeu es fitxessin 46 futbolistes per al filial i cap arribés al primer equip. La ratxa es va tallar amb Araujo.

¿Creu que hi ha hagut alguna vegada mala generació?

No. No hi ha males generacions. Mai hi ha un mal any. Sempre surten bons jugadors.

¿El salt pedagògic es fa amb Carles Folguera i Rubén Bonastre?

L’origen va ser ajuntar els nois en un lloc. El primer director, Francesc Segarra, era amic de Núñez; al morir nomenen Frederic Kirchen, que dura 29 dies. El substitueix Juan César Farrés, amic de Mussons, que passarà el càrrec al seu fill, Joan Farrés, i un dia entrega les claus perquè no desitja seguir més. Carles Folguera era el porter d’hoquei patins, estudiava Pedagogia i feia les pràctiques allà, l’elegeixen director i canvia la història.

El primer pedagog.

Juntament amb Rubén Bonastre. Fins aleshores gairebé calia treure els nois del llit perquè anessin a l’escola. Bonastre entra per donar un reforç d’estudis a un jovenet que es deia Andrés Iniesta.

¿Era un lloc indòmit?

Tinguem en compte que les Corts era un punt neuràlgic de la prostitució a Barcelona. Cada dia, a la 1 i a les 7, passava el camió amb metadona per als drogoaddictes. La Masia no tenia llicència de residència, sinó de vivenda. No tenia escala d’emergències, sinó que una d’enrotllada amb una corda que es tirava des de la finestra.

Després va entrar Xavi Martín.

Arran de les desavinences entre Folguera i Bonastre. Hi va estar dos anys, i van ser fabulosos. Per primera vegada el responsable de la Masia participa en els òrgans de poder. Un exemple: davant els dubtes de cada any sobre la continuïtat de Fermín, ell sempre va exposar que era un xaval que sumava, que era estudiós i que era bon company.

¿La revolució del bàsquet va ser similar a l’entrada de les noies?

També preparada i dissenyada per Martín. Res a veure. Amb els del bàsquet no hi havia res pensat, entrenaven a altres hores, estudiaven a part, eren pocs, i això va generar divisió i distància.

Parla de novatades.

El llibre El triomfador de Joan Jordi Miralles, que va ser a la Masia, reuneix una suma de diverses experiències en un nen i compta abusos més enllà de les novatades. Pel que sembla divendres era el dia de les putades, quan marxava el director de cap de setmana. Ja no passa.

¿S’han allotjat esportistes més per la seva problemàtica familiar que per la seva capacitat?

No. Allà entren com a esportistes i després surten com a persones. Tot i que prevalen les seves virtuts esportives per entrar, en la qüestió d’estudi s’hauria de pressionar una mica més. Sí que és cert que hi ha hagut indisciplines aberrants que no han comportat l’expulsió de l’infractor, com el que va clavar una pallissa a un company del col·le, el que va fer bullying a un noi gai, com el que va posar un ganivet al coll a altre, com el que no en va aprovar ni una...

¿Quant temps li ha calgut per escriure’l?

Un any. Per la llei de protecció de dades no he tingut facilitats. M’ha costat trobar els 1.007, saber quan van entrar i quan van marxar i on van jugar.

Notícies relacionades

Suma Barça s’uneix a la candidatura de Víctor Font

Borja Iglesias: "Crec en la multiculturalitat perquè enriqueix un país o un vestidor"

¿Cal avaluar la quantitat d’esportistes que han arribat a l’elit pels 1.007 residents?

No s’ha de mirar així. L’important és no rebaixar el nivell de la formació futbolística ni la pedagògica. A futbol juguen dues hores. La responsabilitat del Barça en les altres 22 és enorme. Amb el temps veiem l’evolució, però el Barça ha sigut revolucionari en totes les èpoques.