Leo Messi: "M’imaginava jugant tota la meva carrera a Barcelona"

És espectacular. Les coses que m’arriben de Barcelona, de la gent, d’una etapa com aquesta que hem viscut; sempre m’agafa una mica de nostàlgia. I molta emoció.

Això no pretén ser una entrevista sinó una xerrada l’origen de la qual és un premi que Sport li atorgarà la setmana vinent com el jugador més estimat de l’afició de la història del Barça. I es nota aquest sentiment tan accentuat que té quan afloren els records...

La veritat és que enyoro molt tots aquells moments. Potser ho disfruto més ara que quan passaven les coses, per la dinàmica del dia a dia i el que comportava jugar partit rere partit i pensar en el següent sense poder disfrutar del que estàvem fent. Avui, al veure-ho més tranquil i més relaxat, de lluny, després d’un parell d’anys ja que han passat, es viu molt més.

¿I es recrea amb el que va passar?

M’agrada veure-ho, òbviament, perquè van ser coses molt significatives, importants. Les imatges que van sortir allà, al vídeo, van ser moments puntuals on van passar coses importants. Són moments bons de recordar.

La gent no l’oblida, queda clar.

Crec que en parlava una vegada amb tu. A mi m’havia quedat una sensació rara després d’haver-me’n anat, per com es va donar tot, per com vaig acabar jugant els meus últims anys sense gent, per la pandèmia. Després de tota la vida havent estat allà, no me’n vaig anar com m’ho imaginava, com somiava. M’imaginava, com vaig dir, jugant tota la meva carrera a Europa, a Barcelona i després sí, venir cap aquí com vaig fer, perquè era el meu pensament, el que volia. I bé, va ser una mica estrany el comiat també, per la situació, per tot. Però bé, jo crec que el carinyo de la gent sempre hi serà, pel que he dit, per tot el que hem passat.

Durant molt temps...

Van ser 16 anys, crec, al primer equip i 20 o 21, des que vaig arribar a Barcelona quan tenia 12 o 13 anys. Llavors és molt temps, moltes coses de vida i òbviament el carinyo hi serà sempre.

Al final passen els anys, arriben nous jugadors, noves il·lusions, però es manté aquest amor, aquesta passió, per tot el que va generar. Perquè a molta gent vostè la va marcar... Molta gent porta tatuat la seva figura, el seu nom...

Sí, el que passa sempre en el futbol. Apareixen nous jugadors, nova gent, però la història no s’oblida mai i no només amb mi, sinó amb tota la gent que ha passat pel club. Hi ha gent molt important que va aconseguir aportar i ajudar que el club continuï sent més gran encara.

La seva figura serà sempre recordada amb carinyo i això no s’esborrarà. El moment més trist, ja l’ ha explicat, però ¿quin va ser el moment més feliç?

És difícil quedar-me amb un. Gràcies a Déu vaig tenir la sort de viure molts moments. No sé, generalment quan es parla de felicitat anem als títols, als èxits, a les coses importants que hem aconseguit. Però el primer sextet amb Guardiola va ser extraordinari, l’última Champions amb Luis Enrique, també. No sé, és difícil quedar-me amb un moment.

Van ser moltes experiències...

Em quedo amb tot el que vaig viure durant aquella època, tot el que vaig créixer com a persona, com a jugador. Em quedo amb tot això. Quan veig imatges i records, em venen flaixos del que va passar, d’aquella temporada, del que vam viure i em quedo amb tot.

La felicitat no només són títols. Si no mira només les victòries, ¿amb què es queda?

Amb ser part d’aquest club, d’haver arribat de petit i haver crescut i fet tota la meva vida a Barcelona. Estic agraït a Déu per haver-me portat a aquest lloc quan era un nen i també, amb el naixement dels meus fills a la ciutat i amb tot el club i la ciutat, en general, perquè me’n vaig anar de petit, vaig créixer i vaig passar tota la meva vida allà. Hi ha moltíssimes coses, no només al club, sinó a la ciutat que tinc per quedar-me.

¿Segueix ara l’equip, veu els partits? A París el seguia, ens va dir que el seguia...

Sí, sí, òbviament, i som alguns els que estem ara junts i sempre comentem, parlem de les situacions que passen al club i dels resultats i del joc.

A Barcelona va dir que va ser feliç; a París, l’última vegada que ens vam veure, no ens va explicar exactament això. Ara sembla que ha recuperat una mica, o molt, l’alegria pels resultats que fa.

També sembla que París va ser un infern i tampoc va ser així. Quan dic que no ho vaig passar bé és perquè no em vaig sentir bé del que jo feia i del que m’agrada fer a mi, de jugar al futbol, del dia a dia, dels entrenaments, dels partits, però perquè no em sentia bé jo. Però després, la veritat, que vam tenir amb la família una experiència molt bona, la ciutat és espectacular, ho vam disfrutar. Era la primera vegada que sortíem de Barcelona i era tot nou per a nosaltres i per això va ser molt difícil també, perquè no va ser una lesió sinó que es va donar així. Però la veritat que no em sentia bé en el dia a dia amb el que a mi m’agrada fer. I a Miami, sí, estem bé, disfrutem de la ciutat, del dia a dia. Com et deia, és una vida molt similar a la que feia a Castelldefels, amb el club a prop, l’escola dels nens molt a prop també, tot a mà, còmode... Vivim allunyats de la ciutat, que la veritat és que Miami és bonica, però el trànsit és pesat.

¿Com s’ha adaptat a la Major League Soccer?

Disfrutem del dia a dia i també d’una altra manera, perquè es disfruta d’una altra manera, més relaxat, sense tanta pressió, sense tenir l’obligació, tot i que ho faig volent sempre guanyar i aconseguir tots els objectius. Òbviament, ho volem, però la pressió és una altra i això fa que es visqui més relaxat també i disfrutem més de la família, dels nanos, de poder venir a l’entrenament, de poder acompanyar als partits, de ser molt més temps del dia a dia a casa, d’arribar a casa i no pensar tant en el futbol i pensar més en una altra cosa. I això també et fa viure de diferent manera perquè a mi em passava moltes vegades que el resultat i el dia a dia em controlaven una mica els ànims i bé, de vegades arribava malhumorat a casa i era diferent. Així que estem bé a Miami.

Tinc una curiositat. De vegades amb l’edat és fàcil abaixar una mica els braços o la intensitat, però vostè acaba sent màxim golejador i ha guanyat la Bota d’Or de la Major League Soccer. Va arribar a l’últim equip de la taula i ara està en disposició de guanyar títols. Des d’Espanya es veuen els gols de Messi i sembla que estiguem parlant d’un xaval... ¿Què és el que el mou, una cosa que li surt de dins, que el porta a mantenir-se sempre allà dalt, al màxim nivell competitiu?

Al final és el que he fe tota la meva vida des de petit i el que més m’apassiona. El que m’agrada és jugar a futbol i competir. No m’agrada perdre i cada vegada que vaig a un camp hi entro per guanyar, o intentar-ho. M’agrada competir i era una mica el desafiament meu i dels nois que vam arribar també. Vam arribar a un club de molt pocs anys que estava en ple creixement. Era una mica portar-lo a ser un club competitiu, que lluiti pels títols i que puguem acompanyar en el creixement. Crec que ho hem fet.

…

Soc feliç de com s’han donat aquests anys i dins del camp, mentre pugui i em senti bé físicament, ho continuaré fent de la mateixa manera, intentant competir, guanyar i donar el màxim sempre, en cada partit. En el moment que jo vegi que físicament no estic bé, que em costa dins del camp o no ho disfruto, serà el moment del final, però ara com ara ho disfruto, em sento bé i en això estem.

¿Se li’n van dos socis amb qui va arribar aquí (Sergio Busquets i Jordi Alba)?

Raríssim.

¿Raríssim diu?

La veritat que va ser molt estrany, sobretot la situació de Jordi, perquè no ho esperàvem. Amb Busi n’havíem anat parlant més i ell ja ho estava analitzant i dient, però Jordi va ser d’un dia per l’altre. No ho esperàvem. Ens va agafar un dia al vestidor i ens va dir que ho comunicaria, que es retirava sense haver-ne parlat o comentat abans. Va ser d’un dia per l’altre per a nosaltres i va ser més sorprenent. Però sí, és una llàstima perquè més enllà del que disfrutem dins del camp, també som amics. Vam començar aquest desafiament de venir a Miami junts. Bé, també veuen que cada vegada queda menys i es va acostant el moment de tot també perquè som de la mateixa generació, vam fer tota la carrera junts i el poder haver compartit els últims anys junts també ha sigut molt maco.

De cara al futur imminent, té el Mundial a la cantonada. És una cosa que l’il·lusiona, suposo.

Sí, òbviament que sí, és un Mundial especial. Sempre és especial jugar amb la selecció i altres competicions importants, oficials i més el que significa un Mundial i després d’haver-lo guanyat, també. Però no vull ser, entre cometes una càrrega, em vull sentir bé físicament, estar segur que puc ajudar i aportar coses al grup, al planter. La temporada nostra és diferent de la d’Europa. Nosaltres tindrem una pretemporada pel mig, pocs partits fins a arribar a la data del Mundial i he de veure el dia a dia si realment em sento bé físicament per estar com a mi m’agradaria estar i poder participar. Però òbviament soc conscient que és un Mundial i és especial, i que el Mundial és el més important que hi ha a nivell de competició. Així que estic molt il·lusionat però portant-ho dia a dia.

Notícies relacionades

Alcaraz acaricia el número u després d’una gran remuntada

El Barça rep avui el Lovaina belga amb la vista en el clàssic

Finalment, ¿vol llançar algun missatge a la gent del futbol, a la gent del Barça, en concret?

Tinc moltes ganes d’anar allà perquè enyorem molt Barcelona. Amb els nens contínuament, i la meva dona, parlem de coses de Barcelona, la idea de tornar a viure-hi. Tenim la nostra casa, tot, així que és el que desitgem. Tinc moltes ganes de tornar a l’estadi quan estigui acabat perquè des que me’n vaig anar a París tampoc he tornat el Camp Nou i després se’n van anar a Montjuïc. Serà estrany tornar a l’estadi nou i veure’l perquè l’última vegada que el vaig veure va ser fa molt temps (sic) i serà emocionant tornar a viure i recordar tot el que va ser allò, més enllà que sigui diferent l’estadi. Agraït pel carinyo de sempre i res més que gràcies.