El temple va tornar a tremolar

De vegades els miracles no necessiten comunicats oficials, ni vídeos amb música èpica, ni hashtags aprovats pel departament de comunicació. De vegades n’hi ha prou amb una ombra. Una silueta reconeixible, tot i que la vegis d’esquena. Ahir, cap a les tantes, va aparèixer Leo Messi al Camp Nou. Sense avís, sense permís i –diuen– sense saber-ho el club. Com si el fill pròdig hagués saltat la tanca de casa per tornar a la llar mentre tothom dormia.

Hi ha gestos que valen més que un fitxatge. El simple fet que Messi trepitgés la gespa és un titular que no necessita confirmació. ¿Ha tornat Messi? No. Però va tornar a ser a prop, que no és el mateix, però gairebé. I en temps de sequera emocional, aquest "gairebé" hidrata l’ànima de qui els escriu

Les fotos –pensades, filtrades o beneïdes pel destí– mostren Leo mirant les grades, com si conversés amb nosaltres i saludés els fantasmes dels seus gols. Un s’imagina la porteria del gol nord tremolant, recordant els llançaments de falta, o al banderí de córner demanant-li una altra celebració amb els braços oberts. No hi va haver focus, ni aplaudiments, ni protocol. Només ell i el Camp Nou, vells coneguts retrobant-se en silenci. Que poètic que la tornada simbòlica de Messi al Barça hagi sigut en obres. Com si la casa estigués traient-se la pols del passat per rebre, qui sap, una nova història. Les grues i les bastides com a testimonis muts del retrobament més esperat. Ni Spielberg hauria rodat una escena millor.

Notícies relacionades

Courtois esbufega i Vinícius balla

I Mourinho al seu autobús

En un club on tot es filtra, es discuteix i es polititza, que Messi tornés sense que ningú ho sabés és gairebé una declaració d’amor. Una d’aquestes que no es crida: se sent. I el més bonic és que no va fer falta un acord, un contracte o un documental de Netflix. Només unes fotos, la nostra nostàlgia i una mirada endavant... Aquest matí, el meu país s’ha despertat amb un somriure tonto d’aquestes que només provoca qui t’ha fet feliç.

Messi va tornar al Camp Nou. Només van ser uns minuts. Només va ser per mirar. Però el Camp Nou el va reconèixer, va somriure i el cercle es va començar a tancar.