Leo Messi: «M’imaginava jugant tota la meva vida a Barcelona»

El barcelonisme estima, adora, Messi i el cor de Leo només es fa petit, diminut, a l’escoltar-ho. Ho sap, però el temps i la distància pot portar a l’oblit, però el sentiment d’amor persisteix. Només es tracta de treure-li la pols, que és el que SPORT ha fet.

Fa just dues setmanes va atendre la delegació de SPORT a Miami per a aquesta xerrada que ara reproduïm. No obstant, diumenge passat va decidir portar a terme una trapelleria pròpia de qui sap millor que ningú com interpretar els temps, els espais i els moments. Mentre Laporta i la seva junta eren a Vigo, Leo Messi va fer un viatge llampec a Barcelona, es va colar al Camp Nou per fer-se unes fotografies que han fet la volta al món i han colpejat el cor dels barcelonistes.

¿Com viu vostè l’afecte que arriba des de Barcelona?

És espectacular. Totes les coses que m’arriben de Barcelona, de la gent, d’una etapa com aquesta que hem viscut... Sempre m’agafa una mica de nostàlgia. I molta emoció.

Això no pretén ser una entrevista, sinó una xerrada amb un origen que és un premi que SPORT li atorgarà la setmana vinent com a jugador més estimat de l’afició per la història del Barça. I es nota aquest sentiment tan accentuat que té quan afloren els records...

La veritat és que trobo molt a faltar tots aquells moments. Potser ho disfruto més ara que en el moment quan passaven les coses, per la dinàmica del dia a dia i el que comportava jugar partit rere partit i pensar en el següent partit sense poder disfrutar del que estàvem fent. Avui, al veure’l més tranquil i més relaxat, de lluny, després d’un parell d’anys que han passat, es viu molt més.

¿I es recrea amb el que va passar llavors?

M’agrada veure-ho, òbviament, perquè van ser coses molt significatives, importants. Les imatges que van sortir allà, al vídeo, van ser moments puntuals en què van passar coses importants. Són macos, moments bons de recordar.

La gent no l’oblida, és clar.

Jo crec que ho parlava una vegada amb tu. A mi m’havia quedat una sensació rara després d’haver marxat, per com va anar tot, per com vaig acabar jugant els meus últims anys sense gent, per la pandèmia. Després de tota la vida que havia estat allà, no me’n vaig anar com m’ho imaginava, com somiava. M’imaginava, com vaig dir, jugant tota la meva carrera a Europa, a Barcelona i després sí, venir cap aquí com vaig fer, perquè era el meu pensament, el que volia. I bé, va ser una mica estrany el comiat també, per la situació, per tot. Però bé, jo crec que l’afecte de la gent sempre hi serà, pel que vaig dir, per tot el que hem passat.

Durant molt temps...

Van ser 16 anys, crec, al primer equip i 20 o 21, des que vaig arribar a Barcelona quan tenia 12 o 13 anys. Llavors és molt temps, moltes coses de vida i òbviament el carinyo hi serà sempre.

Al final passen els anys i sembla que porten nous jugadors, noves il·lusions, però es manté aquest amor, aquesta passió, per tot el que vas generar en molta gent. Perquè a molta gent la vas marcar, hi ha gent que porta tatuada la teva figura, el teu nom.

Sí, el que passa sempre en el futbol. Per allà apareixen nous jugadors, nova gent, però la història mai s’oblida i no només amb mi, sinó amb tota la gent que va passar pel club. Hi ha gent molt important que va aconseguir aportar i ajudar que el club continuï sent més gran encara.

Serà sempre recordada amb carinyo i això no s’esborra mai. El moment més trist, ja ho estàs dient, però ¿quin és el moment més feliç?

És difícil quedar-me’n amb un. Gràcies a Déu vaig tenir la sort de viure molts moments. No ho sé, generalment quan es parla de felicitat anem als títols, als èxits, a les coses importants que hem aconseguit. Però el primer sextet amb Guardiola va ser extraordinari, l’última Champions amb Luis Enrique també. No ho sé, és difícil quedar-me amb un moment.

Van ser moltes experiències...

Em quedo amb tot el que vaig viure durant aquella època, tot el que vaig créixer com a persona, com a jugador. I res, em quedo amb tot això. Quan veig imatges i records, em venen flaixos del que va passar, d’aquella temporada, del que vam viure i em quedo amb tot.

La felicitat no només són títols. Si no mires això, les victòries, ¿amb què et quedes?

Amb el fet de ser part d’aquest club, d’haver arribat de petitó i haver crescut i fet tota la meva vida a Barcelona. Estic agraït a Déu per haver-me portat a aquest lloc quan era un nen i també, amb el naixement dels meus fills a la ciutat i amb tot el club i la ciutat en general perquè me’n vaig anar de petitó, vaig créixer i vaig passar tota la meva vida allà. Hi ha moltíssimes coses, no només al club, sinó a la ciutat amb el que tinc per quedar-me.

¿Segueix ara l’equip? A París el seguies, ens vas dir que el seguies i aquí ho sé.

Sí, sí, és obvi, i més tenint en compte que som uns quants que estem junts i sempre comentem, xerrem de totes les situacions que passen al club i dels resultats i del joc.

A Barcelona vas dir que vas ser feliç, a París l’última vegada que ens vam veure no ens vas explicar exactament això. Ara sembla que has recuperat una mica, o molt, no sé com, però l’alegria pels resultats que fas.

També sembla que París va ser un infern i tampoc va ser així. Quan dic que no ho vaig passar bé és perquè no em vaig trobar bé amb el que jo feia i el que m’agrada fer a mi, jugar a futbol, el dia a dia, els entrenaments, els partits, però perquè jo no em sentia bé. Però després, la veritat, vam tenir a nivell de família una experiència molt bona, la ciutat és espectacular, ho vam disfrutar. Era la primera vegada que sortíem de Barcelona i era tot nou per a nosaltres i per això també va ser molt difícil, perquè no va ser una lesió sinó que es va donar així. Però la veritat és que no em sentia bé en el dia a dia amb el que a mi m’agrada fer. I aquí, sí, estem bé, disfrutem de la ciutat, del dia a dia. Com et deia, és una vida molt similar a la que feia a Castelldefels, amb el club a prop, l’escola dels nens molt a prop, tot a mà, còmode. Vivim allunyats de la ciutat, i la veritat és que Miami és bonica, però pel que fa al trànsit és pesat.

¿Com s’ha adaptat a l’MLS?

I res, disfrutem del dia a dia i també d’una altra manera perquè es disfruta d’una altra manera, més relaxat, sense tanta pressió, sense tenir l’obligació, tot i que ho feia volent sempre, de guanyar i aconseguir tots els objectius. Òbviament volem, però la pressió és una altra, i això fa que es visqui més relaxat també i disfrutem més de la família, dels nois, de poder venir a l’entrenament, de poder acompanyar els partits, d’estar molt més temps del dia a dia a casa, d’arribar a casa i no pensar tant en futbol i pensar més en una altra cosa. I això també vol o no et fa viure de diferent manera perquè a mi em passava moltes vegades que el resultat i el dia a dia em controlava una mica els ànims i bé, de vegades arribava malhumorat a casa i era diferent, així que estem bé aquí.

Tinc una curiositat. De vegades amb l’edat és fàcil abaixar una mica els braços o la intensitat, però vostè acaba sent màxim golejador i ha guanyat la bota d’or de l’MLS. Vas arribar a l’últim equip de la taula i estàs en disposició de guanyar títols. Des d’Espanya es veuen gols de Messi i sembla que estiguem parlant d’un xaval... ¿Què és el que el mou, el que surt de dins, què et porta a quedar-te sempre allà a dalt?

Al final és el que vaig fer tota la meva vida des de petitó i el que més m’apassiona: El que m’agrada és jugar a futbol i competir. No m’agrada perdre i cada vegada que surto a una pista entro per guanyar, o intentar-ho. M’agrada competir i era una mica el meu repte i dels nois que vam arribar també. Vam arribar a un club de molt pocs anys que estava en ple creixement. Era una mica portar-lo a ser un club competitiu, al fet que lluiti pels títols i que puguem acompanyar en el creixement. Crec que ho vam fer.

…

Soc feliç per com es van donar aquests anys i dins del camp mentre pugui i em trobi bé físicament ho continuaré fent de la mateixa manera, intentant competir, guanyar i donar el màxim sempre. En el moment que jo vegi que físicament no estic prou bé, que em costa dins del camp o que no ho disfruto serà el moment de posar-hi fi, però ara com ara ho disfruto, em sento bé i en això estem.

¿Se li’n van dos socis amb qui va arribar aquí?

Raríssim.

¿Raríssim diu?

La veritat és que va ser molt estrany sobretot la situació del Jordi [Alba] perquè no ho esperàvem. Amb el Busi ho anàvem parlant més i ell ja anava analitzant i dient, però això del Jordi va ser d’un dia per l’altre, no ho esperàvem. Ens va agafar un dia al vestidor i ens va dir que ho comunicaria, que es retirava sense haver-ho parlat o comentat abans. Va ser d’un dia per l’altre per a nosaltres i va ser més sorprenent. Però sí, és una llàstima perquè més enllà del que disfrutem dins del camp, també som amics. Vam començar aquest repte de venir a Miami d’inici junts. Bé, també veuen que cada vegada queda menys i es va acostant el moment de tot també perquè som de la mateixa generació, vam fer tota la carrera junts i poder haver compartit els últims anys junts també va ser molt maco.

De cara a un futur imminent té el Mundial a tocar, és una cosa que t’il·lusiona, suposo.

Sí, òbviament, és un Mundial especial, és especial jugar amb la selecció i més competicions importants, oficials i més pel que significa un Mundial i després d’haver-lo guanyat també. Però una mica el que et deia, no vull ser, entre cometes, una càrrega, em vull sentir bé físicament, estar segur que puc ajudar i aportar coses al grup, a la plantilla. La temporada nostra és diferent de la d’Europa. Nosaltres tindrem una pretemporada pel mig, pocs partits fins a arribar a la data del Mundial i a veure en el dia a dia si realment em sento bé físicament per estar com a mi m’agradaria estar i poder participar-hi. Però òbviament soc conscient que és un Mundial i és especial i que el Mundial és el més gran que hi ha a nivell de competència. Així que estic il·lusionat però ho porto amb el dia a dia.

Finalment, ¿vol llançar algun missatge a la gent del futbol, a la gent del Barça en concret?

Notícies relacionades

Espanya desconvoca Lamine i acusa el Barça d’ocultar informació de la seva lesió

I la guanyadora del GP de Portugal és...¡Alice!

Tinc moltes ganes d’anar-hi, trobem molt a faltar Barcelona, amb els nens contínuament, i la meva dona, parlem coses de Barcelona, la idea de tornar a viure allà. Tenim casa nostra, tot, així que és el que volem. Tinc moltes ganes de tornar a l’estadi quan estigui acabat, perquè des que me’n vaig anar a París tampoc vaig tornar al Camp Nou i després se’n van anar a Montjuïc. Serà estrany tornar a l’estadi nou i veure’l perquè l’última vegada que el vaig veure va ser fa molt temps [sic] i serà emocionant tornar a viure i recordar tot el que va ser això, més enllà que l’estadi sigui diferent. Agraït per l’afecte de sempre i res més que gràcies.

Gràcies a tu, Leo, per aquesta xerrada.