De jornaler basc a ídol grec

"Te n’has d’anar dels llocs abans que sigui tard, sempre. Jo soc molt talòs". Jagoba Arrasate, actual entrenador del Mallorca, explicava fa unes setmanes en el pòdcast Los fulanos el consell que li havia donat José Luis Mendilibar, en el context de la seva sortida de l’Osasuna, fa dos estius. Arrasate li va fer cas, va marxar de Pamplona, i va trobar l’aprovació del seu interlocutor: "Ets més intel·ligent que jo".

Perquè la carrera de Mendilibar (64 anys), l’entrenador de l’Olympiacos que avui (18.45 hores) visita Montjuïc per enfrontar-se al Barça en la tercera jornada de la Champions, és un cúmul de saviesa adquirida en clubs en els quals va durar poc més que un sospir i equips on van estar a punt de fer-li un monument... però dels quals no va saber anar-se’n a temps, com li confessava a Arrasate. És una més de les dicotomies d’un tècnic passional i extemporani, enemic del big data d’un animal de les banquetes que ha arribat a partir dels 60 anys a una cota d’èxit que mai havia imaginat.

Mendi viu la segona joventut, més esplendorosa encara que la primera, que mai va imaginar disfrutar en el futbol. Ell, que es va especialitzar a treure tot el suc possible a plantilles modestes de Primera Divisió, a acudir com a apagafocs d’emergència en situacions complicades. ¿Com havia de pensar que el destí li tenia preparats dos títols europeus, guanyar una lliga grega i ser un entrenador de Champions?

Consagració europea

El seu destí va fer un gir el març del 2023. Dos anys abans havia descendit amb l’Eibar, que el va mantenir a la banqueta fins al final, després de cinc temporades aconseguint permanències més que folgades. La seva següent parada havia sigut l’Alabès, durant tot just 12 partits en què només va sumar una victòria. La sensació era la que la seva carrera en l’elit s’esgotava quan el Sevilla, després d’haver acomiadat Lopetegui i Sampaoli, li va trucar.

"Porto més de 400 partits a Primera. No m’han regalat res", es va reivindicar llavors. Les seves paraules es van fer carn quan un parell de mesos després va aixecar l’Europa League, la setena de la història del Sevilla, el primer títol absolut de la seva amplíssima carrera. Un punt d’inflexió per a l’entitat sevillana, que des d’aleshores va costa avall i sense frens, lluny d’objectius ambiciosos.

El títol va justificar -pràcticament va obligar- la renovació d’un Mendilibar en qui la directiva del Sevilla mai va creure. El veien com un pedaç temporal, no com el líder d’un projecte a llarg termini. I aquestes històries, el futbol n’ofereix centenars d’exemples, mai surten bé. L’octubre de 2023, Mendi era acomiadat. Ara sí, aquest epíleg de glòria que li havia concedit el futbol quan ja no l’esperava semblava arribar a la fi. Però res més lluny de la realitat. Tot just quatre mesos després, va rebre una oferta de l’Olympiacos. Un club procliu a la contractació dels entrenadors espanyols des que el seu amic Ernesto Valverde el va dirigir, amb notable èxit, en dues etapes entre el 2008 i el 2012. Després d’ell van arribar Míchel, Víctor Sánchez del Amo, Òscar Garcia, Carlos Corberán i Diego Martínez.

Una idea fixa de joc

I fins allà, fins al Pireu, va traslladar el mètode que aplica des que va assumir el 1994 el comandament de l’Arratia, de la preferent basca. Un manual en el qual la pressió alta, la defensa avançada i el joc directe a través de centrades constants a l’àrea són imprescindibles, però en el qual l’exigència és superlativa. "Als nous jugadors els dèiem, l’exigència al principi és molt alta, però si t’hi adaptes, Mendi et farà volar", solia dir Fran Garagarza, director esportiu de l’Espanyol, cap del tècnic durant els seus anys a Eibar.

Hi va haver vestidors que no van assumir el mètode Mendilibar, principalment els de l’Athletic i el Llevant. Grups que no van encaixar bé que el càstig per fallar en l’entrenament fos fer una tombarella (volatín, en el seu argot) davant els seus companys i que observaven amb desconfiança que volgués jugar amb ells a cartes a l’autobús de l’equip.

Notícies relacionades

L’Espanyol torna al groc per celebrar el 125è aniversari

El Marroc oposita a gran potència

A Grècia, en canvi, ha encaixat com un guant. En dues temporades, l’Olympiacos ha guanyat la Conference League, el primer títol europeu de la seva història, i ha tornat a guanyar la lliga després de dos anys previs encallat en la tercera posició, una anomalia per a un club que de les 30 últimes lligues només n’ha deixat escapar sis.

Dani García (35 anys), a qui ja va entrenar a l’Eibar, és la seva extensió al camp. Ell va ser un dels futbolistes anònims que va convertir en internacionals (o gairebé), igual que David Silva, Raúl García, Bryan Gil i Pedro León. Tots van passar per les mans d’aquest jornaler basc, avui convertit en ídol grec.