Sense metes no hi ha paradís

Veure’ls sobre la gespa va ser com contemplar turistes perduts a la Giralda: mirades al buit sense pla, sense guia, sense rumb, sense pressa... Cap generositat en la passada, cap solidaritat en la cobertura, cap sacrifici en la pressió. El més semblant a un esforç va ser el gest de protesta després de cada falta mal xiulada, teatralitzats amb aquesta èpica de braços al cel. És clar, és més fàcil representar-se ofesos que abaixar el cap i córrer com possessos.

Notícies relacionades

Sèrbia posa a prova l’Espanya dels quatre porters

Induráin: "És molt bonic viure la prova en directe"

Les excuses

¡La ironia és que aquest equip semblava avorrit de guanyar quan només acaba de començar! Com si el simple fet d’haver de continuar lluitant fes mandra. ¿Un objectiu? ¡Quin cansament! Millor deixar-se portar, total, sempre quedarà el consol de culpar l’àrbitre, l’horari, la calor, el calendari o fins i tot els absents. Diumenge, alguns van semblar estar de tornada de tot, i això em preocupa perquè perdre sempre serà més fàcil que guanyar. Però el futbol, aquest joc ingrat, premia el que es mata, no el que mor. I quan un grup de jugadors decideix que no val la pena viure, passa el que vam veure ahir: un Sevilla famolenc devorant un Barcelona desganat. El resultat va ser escandalós, sí, però alguna actitud ho va ser encara més. ¿Exagero? No ho sé, però em sento dolgut; i sense ànima, sense sang i sense metes a què arribar, el paradís pot deixar de veure’s. Avui, encara és aviat. Demà, no ho serà tant.