Una pallissa no gens accidental

El Barça de Flick va protagonitzar un partit horrorós, el pitjor de la seva era, en què les deficiències tàctiques es van aparellar amb els errors individuals. Matías Almeyda, que recupera la competitivitat d’un Sevilla que pretén deixar enrere les misèries institucionals, només va haver de copiar el plantejament amb què Luis Enrique va sortir victoriós de Montjuïc dimecres. I allà Flick no va estar bé, perquè li va costar Déu i ajut reaccionar a un pla que ja sabia de què anava.

El Sevilla va organitzar una guerra de guerrilles al centre del camp amb un triple marcatge individual als soferts centrecampistes del Barça -Pedri es desesperava, De Jong trotava, Olmo, una vegada més, s’esfumava– i es va posar a volar pels costats. Kounde sembla un altre quan no té Lamine Yamal a la vora –tot és pitjor sense ell–, i Gerard Martín no pot fer gaire més que salvar els nyaps que no són feina seva. Com els de Ronald Araujo, que es va quedar amb la titularitat de qui era el líder de la defensa, Eric Garcia, i va demostrar que el seu futbol al límit no casarà mai amb el seny.

El penal d’Araujo

No n’havia encertat una el Barça abans que Carlos del Cerro Grande, responsable aquesta vegada del VAR, corrompés una vegada més la lògica d’un videoarbitratge encara condicionat per l’ànsia d’intervencionisme de qui hi posa l’ull. Va enviar Del Cerro Grande Alejandro Muñiz Ruiz, l’àrbitre principal, a revisar una presumpta empenta d’Araujo a Isaac a l’àrea. Si bé l’uruguaià està més acostumat a ser defensat amb els braços que amb el cap, no hi va haver manera d’apreciar que l’acció mereixés el càstig del penal. Isaac, murri, havia procurat també que les seves cames s’enredessin amb les del seu rival. Tant hi fa. La pena màxima va caure, i Alexis Sánchez, aquest natural de Tocopilla ja de 36 anys que va estar a punt de concedir una Lliga al Barça la tarda en què l’Atlètic de Simeone es va proclamar campió de Lliga al Camp Nou, va aprofitar el penal.

En qualsevol cas, llavors el Sevilla ja jugava fabulosament i el Barça anava sense rumb, sense saber què fer. Perquè els andalusos retallaven tot intent de circulació al coll del camp. I perquè, sense Lamine, Raphinha ni Fermín, ni hi havia desequilibri ni hi havia ullal. Lewandowski va ser un espectre clavat en el no-res, i la cosa no va millorar gaire fins que Rashford, el millor davanter barcelonista, va deixar la dreta a Ferran per anar-se’n a la banda esquerra.

Sort en va tenir el Barça, que Isaac Romero, amb el peu tort, fallés fins a tres vegades davant Szczesny. No hi va haver una quarta. Kounde, pèssim en la tarda sevillana, va ser atropellat per Suazo sense que l’àrbitre digués res. Rubén Vargas va sortir com un avió, i Isaac, aquest cop sí, va posar la bota recta per fer el 0-2.

Miratge

Rashford va fer pensar al seu equip que un altre desenllaç podia ser possible. Un miratge. Va empalmar a gol de volea l’anglès, i amb l’esquerra, la seva presumpta pota de pal, una gran assistència de Pedri. Però aquest gol quan ja passaven set minuts d’afegit del primer temps no va ser el preàmbul de l’aixecament.

Notícies relacionades

Pau López fastigueja l’Espanyoli molesta la grada de Cornellà

El desastre anual

Flick va condemnar Araujo i Gerard Martín en el descans, va confiar en Eric i Balde i després es va desempallegar de Ferran per veure si el suec Roony Bardghji podia desenredar l’equip. Va ser impossible tot i els intents de Pedri. Odisseas Vlachodimos li va prendre una pilota al canari, també un cop de cap a Eric. I seguidament, després d’un penal de l’innocentot Januzaj a Balde sobre la mateixa frontera, només va haver d’aguantar i recordar a Lewandowski que el temps passa per a tothom.

Lewandowski va menysprear l’empat i el Sevilla, enorme contra un equip caòtic i vençut, es va colar per l’esvoranc obert en el Barça de Hansi Flick. La pallissa no va ser pas accidental.