DANIEL SOLSONA: "És clar que hauria jugat al Barça, tot i que jo sempre seré de l’Espanyol"

¿Li agrada el futbol d’avui?

Sí. El futbol és el que m’agrada més. Miro molts partits, no només els de l’Espanyol. Puc mirar fins i tot un Olympiacos-Pafos.

¿Per disfrutar o amb l’instint professional activat?

És el meu defecte. M’agradaria mirar els partits per disfrutar, com ara el del Barça-PSG. Però em fico dins del partit, l’analitzo i m’agradaria mirar i prou.

El joc ha evolucionat.

Sí, sí. Comparat amb la meva època, ha millorat tot: els camps, les pilotes, les botes, la tàctica... Ja no hi ha fang. De vegades ni es veu l’aigua quan ha plogut.

¿Va néixer massa aviat? S’ho passaria més bé ara.

Pel meu joc m’hauria anat molt més bé el futbol actual. No tries quan neixes, i en aquella època vaig tenir les meves dificultats.

Va guanyar un curs de tècnica individual. ¿Què li van demanar?

Conducció en ziga-zaga, desplaçaments amb precisió, xuts a partir d’un angle... La federació es va inventar un concurs d’habilitat i de tècnica. Hi anava un jugador de cada equip de Primera. L’Espanyol em va triar a mi.

Ve de família periquita.

Sobretot el pare. Fa anys que va morir i em va quedar la pregunta que sempre li vaig voler fer: per què era tan periquito. I la meva mare igual. Ella es quedava més a casa. Teníem una vaqueria a Cornellà.

Quan encara hi havia vaques i prats a Cornellà.

El pare a les quatre del matí ja estava en marxa. Les vaques no perdonen: no fan festa, mengen cada dia i calia munyir-les dos cops al dia.

¿Tan estrany era ser periquito en aquella època?

No tant, però ho semblava. Te n’adonaves. Jo anava als escolapis de Diputació, i si érem 30 a classe, 29 eren del Barça. Jo era l’estrany.

Vostè era un piloter.

Sí, sí. Al contrari al futbol de la meva època. El meu físic era inferior a l’estàndard. Amb altres característiques hauria debutat abans, però em veien tan fràgil i per la por que no em fessin mal... De condicions en tenia de sobres. Amb 18 era un nen gairebé per fer. Era el més esquifit. Era el capità i els qui venien darrere meu feien dos pams més.

El seu primer gol a Sarrià el va marcar de cap.

No me’n recordo la veritat. Em devia tocar la pilota al cap. No anava mai a rematar; normalment treia les faltes. Potser en vaig fer dos en la meva carrera.

Aquell futbol era molt salvatge.

De molt contacte, també perquè els camps no estaven bé, la pilota botava malament... Quan anaves al nord, els camps eren més pesats i davant la pilota dividida havies de saltar. Avui encara en veus algun que deixa anar una garrotada, no per trencar-te res, però sí per donar.

¿I els arbitratges?

Si ara ens queixem... Abans no et queixaves perquè no tenies element per discutir ni les jugades escandaloses. Eren molt autoritaris. Te’ls miraves una mica i venien amb la targeta a la mà.

¿S’ho va passar bé?

Sí, vaig ser feliç. M’agradava anar a entrenar. No arribava mai tard.

El seu pare era darrere de la banqueta quan el va veure debutar.

A Sarrià. Iriondo em va enviar a escalfar a falta de 20 minuts. I surto i passo per davant el pare. "Nen, on vas?», em va dir. "Vigila que són molt grans i et poden fer mal». Era un partit de Copa amb el Barça. Guanyem 2-1 i en la tornada vam perdre 3-1. L’Espanyol era a Segona, però ja havia ascendit.

Vuit temporades amb l’Espanyol i cada estiu sonava vostè com a transferible.

Amb el dret de retenció, no podies marxar ni quan s’acabava el contracte. Ni tampoc protestar. Et donaven un 10% més. M’estimaven molts equips i l’Espanyol sempre es va tancar en banda. Que no i que no, deia Manuel Meler [expresident de l’Espanyol].

I tan feliç, sent periquito.

Per descomptat, des dels 12 anys i sent capità. Però al final tens objectius. Et venen a buscar i pretens millorar esportivament. A l’Espanyol m’he sentit sempre estimat i considerat.

El Barça hi insistia cada estiu. ¿Hauria jugat al Barça?

És clar. Ets un professional i ve un club que et vol fitxar, no surts de casa, ets a Barcelona... És clar que sí.

¿No hi havia aquesta animadversió, igual que la de Joan Garcia?

A veure... hi ha hagut molts jugadors que han anat de l’Espanyol al Barça i del Barça a l’Espanyol. Semblava que no marxaria, la gent ho va creure i es va enfadar. Com a professional, ¿què has de fer? Ningú se n’aniria de cap club. Com a professional l’entenc; com a soci, em toca el voraviu que hagi anat al rival, però l’entenc.

Jo seré de l’Espanyol sempre. Però si he de defensar altres interessos, els defensaré. En el meu cas va ser el València: em va fitxar i el vaig defensar al màxim. El meu equip és l’Espanyol. Després ve el València.

Núñez va fer l’últim intent.

Qui negociava amb Meler era Joan Gaspart. L’Espanyol insistia a dir que no i llavors va aparèixer Núñez suggerint que jugués cedit un any per comprovar si de veritat m’havia recuperat d’una hepatitis que vaig tenir. Va afegir més llenya al foc i Meler va dir que ni parlar-ne. Jo no hauria anat cedit.

Era humiliant per a vostè.

Feia vuit anys que era a Primera. Jugant, no sortint només a estonetes. Jugant de debò. O creus que és el fitxatge o no. Allò de l’hepatitis era fàcil d’aclarir.

Al final, va marxar al València.

Quan es va trencar completament amb el Barça, va venir el València i al cap de pocs dies van parlar amb l’Espanyol, amb mi i hi va haver un acord.

Allà va aconseguir títols.

En cinc temporades, guanyem la Copa del Rei al Madrid, la Recopa a l’Arsenal per penals i la Supercopa d’Europa al Nottingham.

Del València a França.

Vaig ser dels primers a sortir a l’estranger; ara se’n van fins a Malàisia. Hi havia dos equips. El Mònaco, on hi havia Lucien Müller, però no va sortir bé, i el Bastia. Vaig signar tres anys. Els dos estrangers érem Alberto Tarantini i jo.

Després va anar a París.

A mitja temporada de la tercera hi va haver problemes econòmics i ens van donar llibertat si volíem marxar. Em va venir a buscar el Racing Matra París. Era a Segona, i jugava al Parc dels Prínceps. La dona i les meves dues filles es van quedar. El vicepresident del Bastia era un català que feia mitja vida que era allà. Jordi Sarri. Ens vam fer molt amics. Venia a menjar a casa.

¿El vicepresident a casa del futbolista i no al revés?

Cada dia. Li encantava l’escalivada. Ell em va deixar l’apartament que tenia a París i va tenir cura de la meva família a Bastia.

¿I per què mig any?

M’hauria quedat, però em volien de tercer estranger. Van fitxar Pierre Littbarski i Enzo Francescoli. Va venir el Rennes amb les mateixes condicions i me’n vaig anar.

Al tornar va jugar al Sant Andreu.

Per Joan Gaspart. "No et vaig poder fitxar per al Barça, però et fitxaré per al Sant Andreu». Si alguna cosa té és insistència, i no parava de trucar-me. No sabia què dir-li i vaig pensar: li demanaré una burrada, em dirà que no i llestos. Em va dir que sí.

El va deixar per secretari tècnic.

Amb el Juli Pardo. Vam agafar l’equip a Segona i vam pujar.

¿I després entrenador?

Era per fer alguna cosa, per continuar vinculat al futbol. No va ser mai un objectiu. Si tornés enrere, potser hauria provat.

Va ser molt poques vegades internacional amb Espanya.

Era l’època de la fúria. Jugar a l’Espanyol també influïa. És l’únic que lamento, que hauria d’haver estat més a la selecció. Sempre era a totes les llistes. No solament la del 82; també la de 1974 i 1978. Apareixia a totes, però després queia.

Notícies relacionades

Bagnaia no pot més

La selecció distreu el Barça

¿Com ha vist des de fora les vicissituds del club?

Chen va sufragar força el deute, però la gent vol resultats, que l’equip funcioni... La gent estava una mica molesta. Ha vingut una altra persona i de moment va bé; sembla que s’ha integrat més. A veure com actua quan vagin mal dades.