Almeida conquereix l’Angliru com un gran del ciclisme

Portugal sua amb la seva volta, però no aconsegueixen exportar-la més enllà de les seves fronteres. Avis, pares, fills i nets fa dècades que esperen trobar un relleu al més gran dels ciclistes nascuts i criats a Portugal: Joachim Agostinho va morir al creuar-se-li un gos com el que es creua al camí de la Vuelta arrossegant una cadira quan els corredors s’aproxima l’Angliru.

El record a Agostinho

Quan va morir Agostinho encara faltaven 14 anys perquè naixés Almeida, el 1998. És del mateix any que Tadej Pogacar i, potser, per això s’avenen en un UAE ple d’estrelles, l’equip que ja ha guanyat sis de les 13 etapes disputades a la Vuelta. És l’Almeida que suma un any de victòries i és el que no vol embolics amb Ayuso. Almeida i Ayuso van dir que començaven la Vuelta esperant que la carretera decidís. I aviat el portuguès, sense esforçar-s’hi, es va quedar al capdavant de l’equip, moltes vegades sense la companyia i l’ajuda dels gregaris que, camí de l’Angliru, s’esforcen per portar-lo al més còmode possible davant un Jonas Vingegaard que sense tenir el millor dia ni es planteja deixar-se anar de la roda del lusità, com l’equip Israel, que no pensa marxar de la Vuelta.

Neix el dia alterat, amb concentracions a tots els pobles miners pels quals passa la Vuelta. Adrián Barbón, president asturià, mira de calmar els ànims al demanar la retirada del conjunt israelià i explicar que no assistirà a les dues etapes d’Astúries en rebuig de la presència de l’Israel-Primer Tech. Només si talla una vegada l’etapa, quan els ciclistes ja es preparen per a les primeres rampes de l’Angliru. Poc inquieta a Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià, que va felicitar ahir l’equip del seu país per la seva "gran feina" i per no cedir "a l’odi i a la intimidació" dels manifestants.

És a l’Angliru on Almeida passa a l’acció i ascendeix del principi al final el port, al capdavant de la carrera quan superen el luxemburguès Bob Jungels, que quan era jove apuntava a ser una gran estrella del pilot mundial.

Mai es cansa, però tampoc Vingegaard es deixa anar, sempre per darrere, més perquè no pot superar-lo que apoderat per posar-se-li a roda. Ni es pot plantejar disputar-li l’etapa. Ja el va superar una vegada aquesta temporada quan el portuguès li va robar la victòria a les muntanyes de la París-Niça.

"Em sento decebut"

Més val arribar segon, fer-se amb el jersei vermell, que caure en la temptació de veure’s derrotat en l’esprint final. No és la imatge preferida per a un campió. "Em sento decebut perquè l’Angliru és una gran muntanya. Volia guanyar aquí, però Joâo s’ha merescut la victòria", reconeix Vingegaard.

Almeida és magnífic. Puja com el més brillant dels escaladors. Desprèn alegria davant desenes de portuguesos que s’entreguen a la brillantor dels seus pedals. Pressiona una vegada i una altra Vingegaard, que molt fa d’aguantar el ritme, com si Almeida fos Pogacar, mateix uniforme, idèntica bici, potser uns pensaments perversos recordant el Tour afloren en el cap del ciclista danès.

Notícies relacionades

Ricard Font: "Forma part de l’ADN Barça ser un club seriós, solvent i de futur"

Un Alcaraz voraç es venja de Djokovic i arriba a una altra final

"Increïble, no puc dir una altra cosa. Ha sigut el dia més important en la meva carrera", reconeix Almeida després de la victòria, un triomf per apaivagar els que asseguren que no pot amb la dura muntanya. Ja ha sigut quart al Tour. Ha guanyat aquest any la Itzulia, el Tour de Romandia i la Volta a Suïssa, i només una caiguda dura, fractura de costella, el va apartar de la ronda francesa per deixar una miqueta coix –només una miqueta- Pogacar en la seva incontestable victòria a París.

Guanya Almeida, resisteix Vingegaard amb 46 segons d’avantatge i es desinfla el ciclisme espanyol amb un català d’Ullastrell, Abel Balderstone, heroi del Caixa Rural, com 10è de l’etapa i 16è i millor espanyol de la classificació general. Ara espera La Farrapona, que, tot i que no és tan dura com l’Angliru, fa molt mala espina.