Antetokounmpo condemna Espanya a l’eliminació

Aquest és l’obituari d’una època. La crònica final dels anys més daurats del bàsquet espanyol, els que s’esgoten simbòlicament (o no tant) amb la marxa de Sergio Scariolo, que ja espera per a la seva pretemporada al Reial Madrid. Els calius de la glòria es van apagar definitivament ahir a la nit a Limasol, amb l’eliminació espanyola en la primera fase de l’Eurobasket en mans de Grècia. Una fallada multiorgànica, amb un últim espasme carregat d’orgull i admirable tenacitat, en certa manera previsible, per molt que la selecció sumés 11 semifinals seguides en el torneig europeu, del qual era vigent campió. Avui, firma la pitjor posició de la seva història en un Eurobasket. Dur.

No seria correcte dir que Espanya ha passat del tot al no-res, ja que el Mundial (9è) i els Jocs Olímpics (10è) ja van servir de significatiu preàmbul del daltabaix viscut aquests dies a Xipre, costa amunt la missió des de la imperdonable derrota inicial contra Geòrgia. Les múltiples baixes per lesió, per descomptat, no van ajudar en res. Tot i que almenys aquest torneig de vaques magres hagi permès un creixement exponencial dels joveníssims Sergio de Larrea i Mario Saint-Supéry, descomunals en la remuntada sense premi contra la Grècia d’un encara més descomunal Antetokounmpo, que va sumar 25 punts, 14 rebots i 9 assistències.

Però abans de morir, picada per un descomunal encert dels grecs en l’alba del seu últim partit, Espanya va donar una última mostra d’orgull competitiu. Perquè si alguna cosa es manté en aquesta selecció, sigui més o menys el nivell dels seus intèrprets, és que cal enterrar-la cent vegades per garantir-se la seva mort. La irreverència i la tenacitat mai van estar en qüestió.

Notícies relacionades

Un Barça instal·lat en el caos

LaLiga veu avenços al Johan Cruyff

La selecció va aconseguir capgirar un desavantatge de 15 punts en el descans que semblava letal, arribant a posar-se per davant en diversos moments de l’últim quart. No li va servir per continuar viva a l’Eurobasket, però sí almenys per acomiadar-se amb el mentó apuntant al cel.

I així, amb amor propi i honor, buscant el miracle fins als límits de l’extenuació i el sentit comú, es va acabar aquesta història, la de les vuit medalles d’un Scariolo que ahir a la nit va viure la seva última nit a la banqueta nacional, la de les 12 joies de la selecció des d’aquell iniciàtic or Mundial del 2006. La de la millor Espanya que van veure els nostres ulls. La d’una Espanya que avui no existeix i, no ens enganyem, segurament mai tornarà.