Julen Guerrero: "Valdano trucava a casa per fitxar-me, de vegades l’agafava la mare"

¿Recorda la primera vegada a San Mamés?

Més que la primera en concret, les primeres. Jo entro al planer de l’Athletic a vuit anys i ens donaven la possibilitat d’anar-hi. Ens posaven en un córner, en aquesta grada en què s’estava dret i allà ens posàvem amb la bandera i l’entrepà. Sovint ni sabies què passava a la porteria contrària, però l’ambient era fabulós, xalàvem de valent. I a sobre amb un Athletic campió, en què es va treure la gavarra.

¿Qui era el seu ídol?

No en tenia cap en especial. Tots. És que va ser una generació que ens va marcar molt. Van aconseguir títols importants després de molts anys [dues lligues i una Copa] i van fer que la canalla de l’època volguéssim jugar a l’Athletic.

Sempre va voler ser futbolista.

Sí. A vuit anys entrenava i competia amb l’escola Santa María, a Portugalete, amb què vam ser campions de Biscaia i, a més, entrenava a Lezama amb l’Athletic. L’any següent ja vam decidir a casa concentrar-me només en l’Athletic.

Passa per totes les categories, a 18 anys irromp al primer equip i gairebé de la nit al dia es converteix en una estrella. En la primera temporada ja juga 37 partits i marca 10 gols.

Tot va ser molt ràpid. Jo sempre vaig ser avançat a la meva edat, a 3r d’EGB em posaven a jugar amb els de 4t, amb 15 anys ja jugava a la lliga juvenil sub-19. A 18 anys, em porten a fer la pretemporada amb Heynckes, que acabava d’arribar a l’Athletic. Vaig pujar sabent que el més normal era que jugués aquell any al filial o al juvenil. En el primer amistós vaig marcar un gol, a mesura que passava l’estiu anava participant més i vaig acabar jugant de titular el primer partit de Lliga. Vaig fer una bona pretemporada i em vaig trobar un entrenador que no va tenir objeccions a posar de titular un juvenil.

¿Fins a quina edat va viure a la casa del pares?

Fins als 23 o 24 anys, que me’n vaig anar a viure amb la que després va ser la meva dona.

És a dir, marcava 18 gols a Primera Divisió i anava a dormir a la cas dels pares.

Sí, sí. Però és que ells sempre han estat a prop meu. Ara a la casa que tinc a Lezama, una part és meva i una altra és d’ells. Sempre han sigut molt presents en la meva carrera i encara hi són avui dia. M’han acompanyat a partits i entrenaments, han vingut a veure’m amb els equips que he entrenat...

¿Diria que era un adolescent mentalment preparat per a tot el que li anava arribant?

Vaig tenir la sort de tenir una família que sempre em va mantenir amb els peus a terra, que no sempre passa. M’estaven a sobre perquè descansés bé, que m’alimentés com cal, que estigués centrat a entrenar i competir... I jo no sortia del guió, tot i que és evident que jugar a l’Athletic et canvia la vida. Els primers anys, els entrenaments dels dissabtes a Lezama s’omplien de gent, era una bogeria. Llavors no hi havia tanques, ni personal de seguretat, ni res. Sortia de dutxar-me al vestidor i de vegades em costava una hora arribar fins al cotxe. Era una bogeria, però vaig intentar portar-ho bé. Al cap i a la fi, era molt bonic que la gent et donés tant d’amor, em feia molta il·lusió que volguessin una foto amb mi o un autògraf. No em costava, al revés, ho feia tot amb un somriure.

¿Com s’ho va fer per, parlant clar i català, no perdre la xaveta?

És que estava totalment centrat en el futbol. A mi només em preocupava entrenar al màxim, anar-me’n amb la sensació que les coses havien sortit bé i fer un bon partit diumenge. Sempre vaig mantenir aquesta il·lusió de nen de marcar un gol, dos o quatre si podia. Era el que em preocupava.

¿Quan es va adonar que la seva fama sortia de mare?

Quan jugàvem fora de casa va arribar un moment que gairebé no podia sortir de l’hotel. Abans viatjàvem molt amb autobús i solíem sortir a fer un tomb per estirar les cames. Va arribar un moment que costava molt, gairebé no podia. I al camp, escalfava abans del partit i saltava gent de la grada a fer-se fotos, entrava al túnel dels vestidors... Això ara és impossible, però en aquella època passava.

Reial Madrid, Barça, Inter, Lazio, Juventus... Mig Europa va intentar fitxar-lo aquells anys.

El futbol italià era el més poderós en aquella època i començaven a anar-hi alguns jugadors, com per exemple Martín Vázquez. Van trucar diverses vegades, també el Reial Madrid, que potser és del qual s’ha escrit més. Vam haver de prendre una decisió. I jo sempre he sentit una gran responsabilitat amb la meva gent, amb el meu club. Aquesta responsabilitat d’ajudar i defensar el club del qual era aficionat la portava ben endins. Vaig tenir clara la decisió i no me n’he penedit mai; estic molt orgullós d’haver jugat sempre a l’Athletic.

Despenjava el telèfon a casa i a l’altra banda hi havia Jorge Valdano intentant-lo convèncer de fitxar pel Reial Madrid.

Bé, l’agafava jo, l’agafava la mare o l’agafava qualsevol. No hi havia mòbils, així que l’agafava qui fos a casa quan trucaven. Sempre he estat molt agraït per l’interès que van mostrar per mi un entrenador i un club de tant de prestigi.

¿Li oferien molts més diners dels que guanyava a l’Athletic?

Sí, és clar. L’Athletic no podia competir amb aquests clubs en aquest aspecte; econòmicament eren molt superiors. No tenien res a veure uns contractes amb els altres. Però no vam arribar a negociar res amb cap club, que de ben segur que podríem haver tret una mica més del que oferien. No era pas una decisió econòmica. Jo només volia jugar a l’Athletic.

La incertesa es resol amb una renovació per 12 temporades, amb una extensió vitalícia per ser entrenador del club quan es retirés. No s’ha vist mai res d’igual.

Al final de cada temporada hi havia soroll amb mi i el club va prendre aquesta decisió per tallar-lo, per posar fi a aquesta incertesa. L’Athletic em va proposar aquesta oferta i jo la vaig acceptar.

Aquella signatura fa que, encara avui, sigui una referència de fidelitat a l’Athletic. Iñaki Williams va apel·lar a vostè fa poc, valorant la renovació del seu germà Nico.

I jo estic molt agraït que així sigui. Per a mi va ser molt senzill tot, el club volia i jo també. Vam trigar cinc minuts a arribar a un acord, i prou.

Amb encara 27 anys, Heynckes torna a l’Athletic i el seu protagonisme comença a decaure.

Per a mi va ser tota una sorpresa. Vaig començar jugant i marcant gols, però després va anar prenent altres decisions. Va ser frustrant, perquè l’inici va ser bonic i il·lusionant i em vaig haver d’adaptar a una altra situació.

En les quatre últimes temporades, del 2002 al 2006, no va arribar a superar 500 minuts. ¿Van ser molt durs aquells últims anys en què gairebé no jugava?

Sí, sí que van ser durs. Era complicat anar a entrenar al màxim, veure que en els amistosos les coses em sortien bé i després no tenir protagonisme en els partits. Era difícil no jugar, però ho vaig intentar portar de la millor manera possible i sent molt professional. M’ajudava que, quan sortia a escalfar a San Mamés, l’afició m’ovacionava. Això va ser clau per suportar aquells moments.

¿No va demanar mai a Heynckes o a Valverde, els seus entrenadors aquells anys, quin era el problema?

No, ni hi he tornat a coincidir, ni hi he parlat, ni els ho he demanat. He respectat les seves decisions.

Amb Heynckes, d’acord, es pot entendre. ¿Però de debò no ha tornat a coincidir amb Ernesto Valverde en gairebé 20 anys?

Bé, cadascú hem tingut una trajectòria. Jo me’n vaig anar a viure a San Pedro de Alcántara durant 10 anys, després a Madrid quan treballava a la Federació i tampoc he sigut en gaires camps de futbol professional. Crec que ens vam veure una vegada a Barcelona, en un torneig de futbol indoor que jo jugava. Crec que va venir a saludar-nos, però va ser una cosa molt ràpida i tampoc ens hem vist més. Ja ha passat el temps i aquells moments ja no tornen. Cal girar full.

D’un dia per l’altre, a 32 anys, decideix que "fins aquí» i es retira.

Va ser el primer dia de la pretemporada [el 2006]. Vaig tenir una conversa amb una persona del club i vaig creure que no tindria possibilitats de jugar. La situació ja se’m feia molt dura i vaig creure que el millor era fer un pas al costat. I ja està. L’important és ser feliç en el teu dia a dia en els entrenaments, jugar... Ja no ho era, així que vaig creure que era el més convenient per a tothom. Jo només pretenia ajudar i ser feliç.

Estava cridat a fer carrera com a entrenador a Lezama, però només ho va fer durant un any.

Hi va haver eleccions, va arribar un nou president [Fernando García Macua] i va venir amb idees noves. De vegades, quan arriba gent nova, no recorda la teva trajectòria, de tot el que tu has fet els 26 últims anys en el club. Així que res, d’un any per a l’altre vaig acabar com a jugador i com a entrenador. Ja està.

Sorprèn que l’Athletic i Julen Guerrero faci 18 anys que van per camins separats.

Sí, bé... Les persones que han anat entrant en el club han pres altres decisions i jo ho respecto. Tampoc hi vull donar més voltes. Si mai hi ha un president o una direcció esportiva que creuen que puc aportar coses, saben on soc. I si no, doncs res, a disfrutar de l’Athletic com un aficionat més i a buscar la meva trajectòria. Tant de bo surti un repte que m’ompli, en què em deixin treballar i desenvolupar les meves idees com a entrenador. Això faig, amb paciència.

Notícies relacionades

Lamine imposa entre el tumult

Un partit de 42 minuts

No té equip des que va sortir de l’Amorebieta la temporada passada. ¿Li agradaria tornar a l’Athletic?

Les coses han de passar amb naturalitat. Si ha de passar, passarà. No hi vull donar més voltes.