El Boca Juniors és una calamitat

El Boca Juniors passa una crisi de proporcions bíbliques, que alhora és la del futbol argentí, com ho acaba de demostrar el Mundial de Clubs, on el Boca i el River Plate, el seu clàssic oponent, se’n van anar del certamen a penes començat i amb el cap cot.

Juan Román Riquelme és el principal ídol del Boca, per sobre fins i tot de Diego Maradona. Va decidir invertir el capital simbòlic i assumir la presidència del club. Aquesta idolatria corre el perill de convertir-se en un bitllet fals. el Boca està exànime. Fa dos anys que no avança a la Copa Llibertadors d’Amèrica. Fa 11 partits que no guanya. Els entrenadors assumeixen i fracassen.

Va passar amb Sebastián Battaglia, Hugo Ibarra, Jorge Almirón, Diego Martínez i Fernando Gago. Ara és el torn de Miguel Ángel Russo, que va dirigir Riquelme en el seu últim moment d’esplendor, el 2008, i la sort del qual sembla tirada. "Els títols van quedar lluny i els fracassos, massa a prop", va assenyalar el diari La Nación.

El Boca va de fiasco en fiasco. La ratxa negativa és a hores d’ara la pitjor de tots els temps per al club. Ja va superar el deshonor de 10 partits sense guanyar de 1957. Ni el retorn de Leandro Paredes, un referent de la selecció campiona del món, de 31 anys, sembla frenar el declivi. L’afició, que es vanta de ser la més fervorosa del planeta, comença a fer sentir el seu malestar.

Riquelme, assenyalat

Riquelme ha quedat massa exposat a les crítiques i no li falten enemics, entre ells l’expresident argentí, Mauricio Macri, que va iniciar la seva carrera política al Boca Juniors a finals dels anys 90 del segle passat, i somia a tornar a regnar a la institució. "Aquí no hi ha política ni operetes: és el màxim ídol i també el màxim responsable d’un Boca que col·lecciona cops", va assenyalar Mariano Dayan, columnista del diari esportiu Olé. "La realitat és que a aquest equip no el guanya ningú. Ni els que l’enfronten ni els que esperen, ni de visitant ni a la Bombonera ni en camp neutral. Al seguidor li costa asseure’s a veure els partits i pateix més enllà de l’amor pels colors".

L’experiència és el signe del present blau i or. L’uruguaià Edison Cavani té 38 anys. L’espanyol Ander Herrera, ara lesionat, 35 anys, el mateix que el peruà Luis Advíncula i l’exdefensor del combinat argentí, Marcos Rojo. No sorgeixen noves figures, i quan despunten els juvenils són exportats immediatament, un problema que travessa en general el futbol argentí com ha quedat de manifest amb Franco Mastantuono, la joia que el River Plate va vendre als 17 anys al Reial Madrid. El futbol que es veu als camps argentins té la marca de la decrepitud en general.

Notícies relacionades

Carles Pérez, exjugador del Barça, hospitalitzat després de ser mossegat per un gos als genitals

El Barça anuncia un acord amb el Congo per promoure "la cultura i la innovació esportiva" al país

Román, com se’l coneix, és el rostre inequívoc d’aquest pou sense fons. Així com va treure llustre en els anys daurats que el van portar a prosseguir la seva carrera primer al Barcelona i després al Vila-real, paga el preu de les circumstàncies amb l’agreujant que va introduir al club el seu germà Cristian i el consell de futbol, integrat per excompanys de glòries passades, acumula tants desencerts que també és arrossegat pel desencant i la fúria.

Riquelme té encara dos anys com a president i els pronòstics no són els més afalagadors. Fa 14 anys, el River Plate, el segon equip en popularitat d’aquest país, va descendir de categoria. Va ser una veritable tragèdia per als seguidors. El president del club aleshores era Daniel Passarella, capità de la selecció campiona el 1978. ¿Riquelme podria córrer la mateixa sort? ¿El Boca, amb els seus 74 títols oficials, sis copes Libertadores, tres Intercontinentals, podria descendir si tot empitjora? La pregunta, de només formular-la, fa estarrufar la pell dels seguidors.