Pogacar exerceix d’Induráin al cim de La Plagne

La Plagne és una selva completa, tant que els ciclistes pugen molt més ràpid en bici que els seguidors amb cotxe. Thymen Arensman va trigar 50 minuts a ascendir a l’últim port del Tour quan era impossible fer-ho en menys d’una hora al volant d’un vehicle acreditat que regatejava milers de cicloturistes, gent corrent i caminant, mentre d’altres pintaven la carretera, amb els gendarmes apartant els que havien begut massa cervesa i que amb prou feines van poder veure Tadej Pogacar el dia que va exercir d’Induráin.

El diluvi va arribar al cim alpí mentre els ciclistes s’enfrontaven al Col del Pré, un port catalogat de categoria especial, on va atacar Primoz Roglic, abans d’acabar caient fulminat, com tants altres, en una ascensió final que, malgrat que va semblar que no brillava, va ser un càstig pel terra relliscós i les cames massa esgotades dels corredors en un Tour en què sembla que vagin amb moto i no amb bici. A La Plagne va semblar que, de sobte, desapareixia el públic. Però no és que se n’anés, entre altres coses perquè, amb la carretera bloquejada, a pocs llocs haurien pogut anar. Es ficaven en qualsevol de les milers d’autocaravanes que havien arribat al port a ritme pesat, als cotxes o sota els pocs porxos dels apartaments ubicats en l’ascens.

El líder més conservador

Per no mullar-se es van perdre el pas estrany de Pogacar, que admet que està cansat i que, per primera vegada a la vida, va renunciar a lluitar per la victòria d’etapa tenint-la a pocs segons amb tal de controlar la carrera i obligar Jonas Vingegaard, esgotat també de tant demarratge sense fruit, a moure’s, a anar a buscar Arensman, el guanyador, abans, a Superbagnères, quan va decidir lluitar pel triomf d’etapa. Pogacar no es va veure animat a sumar un cinquè triomf que difícilment arribarà en l’etapa de fuga d’avui o en l’estrany i nou final de festa a París amb les tres ascensions al turó de Montmartre.

Notícies relacionades

L’època daurada de la ‘sincro’

Flick gestiona l’abundància a l’inici del seu segon projecte

Fa 30 anys l’etapa va ser semblant. Va guanyar Alex Zülle, el suís que va començar sent el líder de l’ONCE i que va acabar de cap de files del Banesto, dos equips tan enfrontats com clubs de futbol disputant el clàssic. I ho va fer perquè Induráin li va permetre la victòria, com va fer ahir un Pogacar vestit de groc conservador.

Pogacar entenia que qui s’havia de moure no era ell, sinó Vingegaard. I sabia que era impossible que li traguessin quatre minuts en una etapa que, a més, es va retallar a 93 quilòmetres. El Tour és seu.