Luis Enrique toca la lluna

Jugava el PSG: jugava, en realitat, Luis Enrique. Jugava també la Xana, la filla del tècnic que va morir fa sis anys. Si existeix la perfecció en una final de Champions, i amb tones de pressió sobre un club que porta gastades fortunes sense solta ni volta, ha existit a Múnic. Fa 10 anys, el Barça de Messi, Neymar i Luis Suárez va assolir la seva última Champions. El Barça del trident, amb Rakitic i Iniesta oferint una lliçó de calma i futbol. Aquella nit de Berlín (6 de juny de 2015) no va necessitar Lucho ni que marqués Leo. Origen i final d’un grup de llegenda. Rakitic (1-0, m. 4), Luis Suárez (2-1, m. 68 per esquivar l’empat que havia firmat Morata) i Neymar (m. 90+7) van fer que el tècnic asturià toqués la lluna.

Aquell Barça va firmar 18 xuts, 8 a porta a la final contra la Juventus. I aquest PSG ja havia fet 13 xuts en els primers 45 minuts i cinc a porta. Estava aixafant l’Inter, a qui va deixar sec i exhaust. Tot just dos xuts del conjunt italià en la primera part i cap a porta, signe de la impotència amb què s’ofegava Inzaghi, el tècnic que no sabia com desactivar la bomba de destrucció massiva construïda per Luis Enrique en temps rècord: dos anys, semifinal de Champions amb Mbappé i campió sense Kylian. I París entregada com mai a un entrenador asturià, que adora la bicicleta per anar a Poissy, la ultramoderna ciutat esportiva de l’equip francès. El tipus que va comprometre la seva paraula fa mesos al dir que el PSG seria molt millor sense el fitxatge estrella del Madrid. Els fets li han donat la raó.

Un tècnic que va haver de viure una llarga espera des de Berlín. Tan llarga que ha durat una dècada. Deu anys en què, a més, va patir un terrible drama familiar amb la mort de la seva filla. Va metabolitzar, i en públic, aquest dolor per convertir-lo en el motor de la seva vida. Sentia, i així ho va explicar, que havia de clavar una bandera al centre de la gespa de l’Allianz com va fer a l’Olímpic de Berlín. Llavors, la Xana lluïa el vuit que va pertànyer a Iniesta, que ahir era a la grada veient la final.

La bandera de la Xana

Notícies relacionades

La nova vida de Dani Alves als 42 anys, de futbolista a predicador en una església a Girona: «S’ha de tenir fe, jo soc la prova d’això»

Seqüeles de la derrota al Bernabéu: Flick segueix amb el Barça desconfigurat

I a Múnic va ser el seu pare qui va col·locar la bandera del bon futbol firmant cinc gols. Una maneta a l’Inter, que era, en realitat, un catàleg artístic que, potser, entrarà al Museu del Louvre parisenc. L’1-0 va fer sentir-se orgullós Luis Enrique perquè la paciència de Vitinha, excel·lent passada la seva, que va esquinçar la defensa de l’Inter, va atalaiar la internada de Doué. De vegades, la penúltima passada és molt més valuosa que no pas l’assistència. I com a prova que el PSG és un equip indesxifrable, aquest primer gol va ser anotat per Hakimi, disfressat de davanter centre. ¿Què feia el lateral dret jugant de nou?

¡I Pacho! L’equatorià va salvar una pilota impossible i allà va arrencar el contraatac del 2-0 firmat per Doué, un jove de 19 anys, a qui, curiosament, va fitxar a l’estiu per suplir Mbappé. O les assistències de Dembélé perquè Luis Enrique toqués la lluna amb el PSG, capítol dos. De Berlín a Múnic. I sempre amb la Xana.