I l’avenir que arriba

És lògic que aquesta estimació canària de l’extraordinària qualitat que vessa el futbolista insular sigui semblant a la que en altres llocs tingui Lamine Yamal, l’emblema d’aquesta temporada que sembla ara una benedicció del present i una llum de l’avenir del Barça.

Altres futbolistes, des de la porteria a les diferents demarcacions, hauran deixat en els aficionats la sensació d’haver sigut els millors, perquè tots –tots, els suplents també– han generat una nova sensació que l’equip no tenia almenys des dels temps benaventurats de Pep Guardiola i de Luis Enrique.

En la sèrie actual, la que protagonitzen Lamine i Pedri, o viceversa, s’ha produït una mutació extraordinària: cap dels dos és igual a l’altre; al contrari, Lamine juga a posar en perill la seva pròpia imaginació, per avançar-la, mentre que Pedri treballa com si portés dins del seu cervell una agulla de navegar que té solidesa, en els peus, en la imaginació, una cosa que ja porta apresa abans que els partits comencin.

Notícies relacionades

Cucurella: "Teníem moltes ganes de jugar la Finalíssima. Tant de bo ens creuem amb l'Argentina al Mundial"

L’arrencada del Como de Cesc

En els dos casos, en el de l’extrem de qualsevol zona i al volant d’on li doni la gana, el Barça té dos elements que són molt més que intel·ligència o passió: són el que es pot dir avenir, seguretat en el compliment dels seus deures, que observen com si tots dos haguessin firmat un contracte que no té tant a veure amb la seva relació amb el club com amb el seu compromís de futbolistes.

Aquest compromís els uneix a una manera de ser del futbol, i aquesta via, que no es pot simplificar, és la que els fa jugar d’una manera o d’una altra, un fent de la seva passió tranquil·la un senyal de seguretat i l’altre, el que sembla xutar fins i tot quan no ho fa, assegurant, cada vegada que corre rere la pilota, que on posa l’ull posa la bala.