Aitana, no demanis perdó

A aquestes dones se’ls exigeix guanyar amb el pretext que són les millors. I elles mateixes se saben condemnades per l’èxit, perquè sempre han sabut que, si no haguessin guanyat tant, si no s’haguessin deixat la vida per uns títols que es donen per descomptats en una societat que repudia qui perd, encara continuarien sent menyspreades sota la capa de l’oblit. Per això Aitana Bonmatí, doble Pilota d’Or, quan se li van eixugar les llàgrimes després de perdre la final de la Champions, va demanar perdó. I és aquesta la pitjor derrota. Haver de disculpar-se.

El Barça anava embalat cap a la seva tercera Champions seguida, la que hauria sigut la quarta de la història. Hi havia preparada una celebració a l’avinguda de Maria Cristina de Barcelona per avui –perquè la rua es continua reservant per als homes– i només quedava un últim contratemps de què només semblaven adonar-se les jugadores: encara calia guanyar l’Arsenal, subcampió anglès, amb Mariona Caldentey com a millor futbolista de la Women’s Super League, i que havia guanyat l’Olympique de Lió, el club més premiat d’Europa malgrat el seu moment crepuscular.

D’acord, l’Arsenal no havia tornat a guanyar la Champions des que la va conquerir fa 18 anys. Però tenia prou arguments per ser tractat com alguna cosa més que un simple convidat a la final de Lisboa. De fet, qui va concloure el partit va ser la sueca Blackstenius, suplent i que ni tan sols havia marcat en el torneig. Posats a esmicolar les causes de la derrota del Barça, és clar, les explicacions són senzilles de resoldre a posteriori. L’equip blaugrana, acostumat a rivals que esperen assegudes al cadafal en una Lliga F que tot just serveix com a camp de proves, va evidenciar que no esperava una pressió alta de l’Arsenal. Allà van començar els problemes i la precipitació. Patri Guijarro, que és qui millor controla el pulsòmetre, es va veure en un duel en què ni hi havia manera de respirar, ni de trobar espais perquè la pilota es va convertir en una pilota medicinal. Alèxia i Aitana van quedar enredades en un bosc de cames. I Clàudia Pina, titular a Lisboa, que se significa per arrencar perill des del no-res, va ser sacrificada per Pere Romeu amb tot per decidir. En una final, no és fàcil asseure jugadores amb més caixet.

Mans tremoloses

Abans que comencés la final, a Maria Oliver, mare de Mariona, li tremolaven les mans. Així els ho va confessar als companys de RAC1 que feien guàrdia a les portes de l’estadi José Alvalade. Estava tan nerviosa que ni tan sols va voler agafar el telèfon mòbil i escriure a la seva filla. Mariona, futbolista franquícia de l’Arsenal, es disposava a guanyar la quarta Champions de la seva carrera davant aquest Barça que va ser el seu refugi durant una dècada. I la Maria, conscient de l’estranyesa de la situació, preferia deixar la seva filla en pau. Que visqués el futbol com sempre ho feia, amb un amor i un respecte pel joc que no sempre va trobar el focus mediàtic que es mereixia.

Notícies relacionades

Del Toro clava un bon cop al Giro després d’una caiguda

El Bernabéu celebra i plora l’adeu de Modric i Ancelotti

Quan la tarda es va desmaiar, Mariona va acudir a consolar Aitana. Plorava per no haver sigut capaç, amb totes les seves companyes, d’aconseguir un títol que el beneït entorn va celebrar abans d’haver sigut conquerit.

Aitana, sí, va demanar perdó. Com si hagués de suportar una càrrega que només correspon a qui mai ho ha volgut entendre.