El crit del rossinyol

L’alegria està dedicada al nom de la secció que em permet EL PERIÓDICO. Cop franc és un homenatge a Antonio Franco, que també es va dir Bigatá, primer director d’aquest diari i culer dels que anaven al futbol amb l’etiqueta al cor. Mai es va rendir, sempre va pensar que la seva bandera de culer era l’amor als colors i ho era en la desgràcia i en l’alegria. Ara ell ja no hi és, és en la glòria dels que se n’han anat, però aquest Barça que ara ja és campió de Lliga s’assembla, en tots els seus extrems futbolístics, a aquell en el qual somiava el mestre.

El d’ahir és un equip que ara està en mans d’un noi que es presenta en la història del futbol com aquell Messi que sorprenia els joves de llavors amb la capacitat insòlita que va aconseguir el millor en tots els camps.

Amb la tècnica al cap i amb l’entusiasme dels colors que va venir a abraçar des de l’Argentina, aquell noi va aconseguir la bandera d’un equip que ja havia perdut Ronaldinho i que a Messi trobava la seva tornada a l’alegria.

Van passar els anys, ell se’n va anar, apressat per una situació deplorable del club, i ha trigat la vida a portar una altra vegada als camps que el Barça transita el successor d’aquelles meravelles. És Lamine el nou Messi.

Notícies relacionades

La bufetada de sempre

Laporta, salvat i impulsat per Flick

La nit barcelonina en què es va dirimir aquest últim tram del campionat, el que decideix el guanyador, va tenir en aquest successor de Messi el guardó més gran possible: no només va fer Lamine de davanter destacat en una batalla que semblava infructuosa fins que ell va marcar un gol que porta el seu nom, el gol a l’estil Lamine Yamal, sinó que va explicar als que el van anar a veure que la seva manera de ser és la d’un futbolista que no es rendeix i que, quan cau, és també un rossinyol del futbol. El que continua cantant el millor himne: el de l’alegria de cooperar amb d’altres.

El seu gol va ser una meravella. Després va ser ventat per un contrari, que va voler ferir el rossinyol de la davantera. El gol amb el qual el seu company Fermín va donar per acabada la contesa semblava un homenatge a l’any Barça, que també ha de dir-se l’any de Lamine. Aquest Cop franc va per a ell, i per a Antonio Franco.