La religió del Barça

Vaig prometre abans del partit, i en els seus intermedis, que ara, si el Barça guanyava, reprendria els meus vots per l’equip. Aquesta promesa va néixer en l’època de Luis Suárez i de Ladislao Kubala. La gesta més gran d’aquells anys difícils va ser el gol que Evaristo va fer a Domínguez, el benemèrit porter blanc, llançant-se en plongeon (així es deia) per desnivellar un partit que posava en perill l’equip blaugrana. He sentit ara que aquells vots havien de reiterar-se.

Des d’aleshores, i cada vegada que hi havia crisi en els minuts finals, o en les hores i dies i anys que no érem capaços de res, primer des de casa meva, a Tenerife, i després a Anglaterra, i ara a Madrid, sempre he buscat que vingués Evaristo (que després es va fer del Madrid, per cert) a salvar-nos del no-res fet miques que van ser moltes vegades (com l’altre dia a Milà) les nostres il·lusions, en realitat l’esforç dels jugadors.

Tot just començar els extrems que dura una pregària el Madrid va fer el mateix que Evaristo (aquesta vegada de nom Mbappé): va avançar greument el conjunt blanc que tanta por em feia quan jo veia els partits per la ràdio. Vaig deixar el telèfon apagat, em vaig dedicar a un llibre bellíssim de Juan José Millás, l’últim, que es titula com el meu mal moment (Ese imbécil va a escribir una novela. Alfaguara), i vaig esperar que la vida fos una altra, o que hi hagués, per citar Francisco Candel, una joventut que espera a fer el miracle.

Notícies relacionades

Guia per seguir el Mundial de Clubs: equips, calendari i quant guanya el vencedor

Martín sondeja Aprilia per saber quant li costaria quedar lliure

Al Barça els noms propis del miracle, en aquesta religió que el futbol permet, són Pedri, Lamine i Raphinha, no necessàriament per aquest ordre. Però el gran sacerdot contrari, Mbappé, ja ens havia ensenyat que, amb tres passos ben fets ens deixaria buscant a l’herba raons per a l’esperança.

Quan anàvem 4 a 2 vaig creure que el miracle que vaig demanar ja estava fet, però després va passar l’infart (4-3), que va durar fins que Fermín s’entossudeix a alleugerir la història. L’àrbitre, que creu en qualsevol déu, va deixar el 4-3 com estava. I ara ja soc de ple de la religió que ha guanyat, amb el mateix entusiasme que vaig tenir quan perdien Kubala i Suárez, fins que els salvava Evaristo.