La religió del Barça

Vaig prometre abans del partit, i en els seus intermedis, que ara, si el Barça guanyava, reprendria els meus vots per l’equip. Aquesta promesa va néixer en l’època de Luis Suárez i de Ladislao Kubala. La gesta més gran d’aquells anys difícils va ser el gol que Evaristo va fer a Domínguez, el benemèrit porter blanc, llançant-se en plongeon (així es deia) per desnivellar un partit que posava en perill l’equip blaugrana. He sentit ara que aquells vots havien de reiterar-se.

Des d’aleshores, i cada vegada que hi havia crisi en els minuts finals, o en les hores i dies i anys que no érem capaços de res, primer des de casa meva, a Tenerife, i després a Anglaterra, i ara a Madrid, sempre he buscat que vingués Evaristo (que després es va fer del Madrid, per cert) a salvar-nos del no-res fet miques que van ser moltes vegades (com l’altre dia a Milà) les nostres il·lusions, en realitat l’esforç dels jugadors.

Tot just començar els extrems que dura una pregària el Madrid va fer el mateix que Evaristo (aquesta vegada de nom Mbappé): va avançar greument el conjunt blanc que tanta por em feia quan jo veia els partits per la ràdio. Vaig deixar el telèfon apagat, em vaig dedicar a un llibre bellíssim de Juan José Millás, l’últim, que es titula com el meu mal moment (Ese imbécil va a escribir una novela. Alfaguara), i vaig esperar que la vida fos una altra, o que hi hagués, per citar Francisco Candel, una joventut que espera a fer el miracle.

Notícies relacionades

Míchel torna a dirigir el Girona: "Vaig tenir una trombosi venosa profunda a la cama esquerra"

Xabi Alonso s’apunta al Mundial de Clubs i el Reial Madrid acomiadarà «amb honors» Ancelotti al final de Lliga

Al Barça els noms propis del miracle, en aquesta religió que el futbol permet, són Pedri, Lamine i Raphinha, no necessàriament per aquest ordre. Però el gran sacerdot contrari, Mbappé, ja ens havia ensenyat que, amb tres passos ben fets ens deixaria buscant a l’herba raons per a l’esperança.

Quan anàvem 4 a 2 vaig creure que el miracle que vaig demanar ja estava fet, però després va passar l’infart (4-3), que va durar fins que Fermín s’entossudeix a alleugerir la història. L’àrbitre, que creu en qualsevol déu, va deixar el 4-3 com estava. I ara ja soc de ple de la religió que ha guanyat, amb el mateix entusiasme que vaig tenir quan perdien Kubala i Suárez, fins que els salvava Evaristo.