El Betis empeny el Girona al caire del precipici

El Betis va destrossar el Girona i el va empènyer, ara ja sí oficialment, al caire del precipici. Va començar la nit amb il·lusió, però li va durar poc (només sis minuts) i va acabar la primera part turmentat, perquè va mirar el marcador (0-3) i es va veure tan a prop del descens –tan sols el separen tres punts– que es va quedar bloquejat. Atordit fa setmanes que ho està, perquè encadena 10 jornades consecutives sense guanyar cap partit i ha sumat només tres punts de 30 de possibles. Atordit i desorientat perquè, ni quan insinua senyals de recuperació –ho va fer però va errar dues ocasions, una de Yangel Herrera; una altra d’Asprilla–, és capaç d’aixecar-se, i és fins i tot Gazzaniga, el seu porter, el millor.

La ‘final’ de Butarque

Amb això queda tot dit malgrat que intentés reaccionar amb orgull, però de manera infructuosa només sostingut per l’etern Stuani. El Girona va marxar al descans amb un 0-3 que el va deixar despullat i tremolant perquè l’abisme és al costat mateix. Cada vegada més acorralat està. Dijous, a més, l’espera el Leganés a Butarque en un d’aquells partits que determinen fins i tot la carrera esportiva de qualsevol jugador. O d’un entrenador. I, per descomptat, també d’un club.

A pilota aturada va marcar el Betis. A pilota aturada es va avançar l’equip andalús, que va castigar el mal inici del Girona, que no va saber aprofitar la tempesta anímica que es va viure a Montilivi. Fins a tres accions, i gairebé de manera consecutiva (córner, falta des de la vora de l’àrea i córner), endevinaven aquest gol bètic, que va retratar la desídia de la defensa del Girona, que va deixar venut Gazzaniga. Pitjor va ser el final d’aquesta primera meitat, perquè en només tres minuts, i ja vorejant el descans, va encaixar dos gols més. El caos.

Notícies relacionades

Flick destaca la convivència del Barça com si fos "una gran família"

Un Barça memorable

La vella guàrdia

El partit es va acabar en aquells desastrosos 45 minuts del Girona, rendibilitzats de manera extraordinària per la classe i el talent ofensiu de Betis. Després, ja en la segona part, Míchel es va refugiar en la vella guàrdia (van entrar Portu i Stuani), a més de canviar el sistema tàctic (va abandonar el 4-3-3 i va acabar amb tres centrals) pensant només en Butarque.