Van der Poel guanya a Pogacar una Milà-Sanremo de llegenda

Grandiós és dir poc. Va ser una Milà-Sanremo de col·lecció, un espectacle pur per apassionar-se amb el ciclisme, per veure repetits una vegada i una altra els 23 quilòmetres finals de carrera, de la Cipressa a Sanremo. Tres homes al poder i un, anomenat Tadej Pogacar, a l’atac una vegada i una altra, amb Mathieu van der Poel, a roda o col·laborant, sabedor que, si no se separava del corredor eslovè, guanyaria el primer monument de l’any per segona vegada, com va acabar passant. Enorme Van der Poel, espectacular Pogacar i esplèndid Filippo Ganna, segon.

Potser va ser l’última vegada que Pogacar intentés l’aventura impossible de guanyar la Milà-Sanremo, la classicissima, com la denominen els italians. Porta quatre intents i només li faltava provar d’arribar a la victòria en un atac llunyà, en la pujada a la Cipressa, el penúltim obstacle de la prova, a 23 quilòmetres de la meta. Impossible, perquè Van der Poel va ser molt Van der Poel i perquè en aquesta mena de terreny, de pujades curtes i explosives, el corredor neerlandès treu l’experiència adquirida en el fang del ciclocròs, on destrossa tots els rivals.

Va ser un equatorià anomenat Jhonatan Narváez qui va obrir el xafarranxo de combat pujant la Cipressa amb 23 quilòmetres per recórrer. De sobte, va sorgir Pogacar com un obús. A diferència del que va fer l’any passat en el Mundial, tants cops en el Tour i el Giro, no se’n va anar sol, però sí que va destrossar el pilot. ¿Tots? No. Tots menys Van der Poel i Ganna. El trio va deixar la resta sense opcions, però amb el suspens de saber si Pogacar s’estrenaria com a vencedor, si Van der Poel aconseguiria una segona victòria o si Ganna resistiria als atacs de Pogacar.

Quatre demarratges

Notícies relacionades

"El cor de Fermín és del Barça"

Debut a Newcastle i final amb el Copenhaguen

Fins a quatre vegades va demarrar el campió del món. Quatre assots, fuetades a l’esquena de Van der Poel, quatre atacs que van despenjar Ganna. I, per acabar de posar-hi més emoció, fins i tot Van der Poel va intentar allunyar-se de Pogacar quan la pujada al Poggio es donava per conclosa.

Quedava el descens cap al mar, quedava per saber si Ganna, ferit, capturaria la parella. Va passar en l’últim quilòmetre. Van arribar els tres en l’esprint. Van der Poel es va posar a pedalar com un boig, gairebé semblava que li sortia fum per les orelles. Pogacar ja estava rendit, ja ho havia donat tot, res a objectar-li. També el va superar Ganna. Tant esforç per quedar tercer, tant espectacle per veure Van der Poel guanyant la millor Milà-Sanremo que es recorda.