El valor d’un gol

Vaig veure el partit ahir a la nit a Salamanca, en un bar que té el nom de Pirri. Al meu voltant hi havia els que no volien que guanyés el Barça, però n’hi havia un que sospirava perquè guanyés l’equip de la meva vida. Ni a aquest ni a cap dels que esperaven que el conjunt blaugrana fes aquesta cosa o l’altra, és a dir, que guanyés o perdés el Barcelona, tenia per què imaginar que aquest espectador tremolava a favor de l’equip blaugrana des d’adolescent. Va ser perquè, als 13 anys, vaig veure la primera derrota del Barça als peus del Benfica.

Va ser a Berna, i era gairebé el migdia a Tenerife, quan els dos equips, el de Ramallets i el d’Eusebio, confrontaven les diferents qualitats de llavors. L’entusiasme final va ser del Benfica, i jo vaig viure aquests tres dies que van seguir la trista transmissió de la derrota com si el present i el futur s’haguessin trencat alhora.

Des d’aleshores he viscut derrotes i empats, i també hem celebrat aires i alegries, però mai vaig tenir un dia com avui, quan no només vaig voler que guanyés el Barcelona, sinó que vaig voler que guanyés l’equip que era al camp representat per un tenerifenc, Pedri, capaç d’escriure ell sol una rectificació de la història.

Pedri no va marcar cap gol, però va estar en l’ànima de tots els jugadors. Ell va explicar el futbol com si estigués assajant una manera nova d’explicar aquest esport: l’elegància, la qualitat, l’esperança.

Notícies relacionades

El colós Joan Garcia

Gonzalo es disfressa de Mbappé i guia el Madrid amb tres gols

L’equip, delmat com en una guerra petita, va recollir d’aquests ensenyaments un molt important, quasi religiós, fonamental: la possibilitat del Barça no era una utopia, era una possibilitat i d’aquesta podia fer-se càrrec el golejador habitual, el més segur. Quan Raphinha va marcar el gol vaig sentir que el Barça tornava a Berna i que era possible la rectificació de l’alegria.

El nen que abans va viure durant dies la tristesa va recuperar per a la instància actual, tan dificultosa, el valor del gol que ara va ser de Raphinha i que llavors va ser de l’equip contrari i, fins ahir a la nit, per sempre. Pedri ho va deixar dit: era possible. "S’ha acabat", va dir Flaqui, i jo me’n vaig anar de la retransmissió per dir el que llavors semblava un plor: Visca el Barça.