La tristesa de l’heroi juvenil

Un heroi juvenil, un home al camp, un barcelonista que va ser al terreny de joc com si fos de ferro i li feia mal fins i tot l’adolescència. El somriure trencat de Lamine Yamal, que va començar sent la part alegre del Barça que recull un trofeu, és l’explicació sense paraules del desastre de diumenge, quan l’equip va començar a caure des de dalt de tot de la seva esperança fins a les cabrioles tristes de l’autodestrucció. Semblava com si, sense entrenador o desemparats, els nois s’haguessin quedat sols.

No hi va haver treva. El somriure es va anar trencant i el contagi va ser total, una tempesta organitzada pel maligne per treure l’esperança a tot l’equip. El Barça sempre ha caigut i s’ha aixecat. En els anys en què jo em vaig fer blaugrana, i així em feia anomenar en els meus primers escrits, Juan Azulgrana, m’amagava a casa meva com si un vaixell sencer de burletes m’estigués esperant al carrer per avergonyir-me.

Ara és Lamine Yamal qui representa aquell noi, aquells nois que érem culers acèrrims i que ens amagàvem de tothom per impedir la burla del carrer. En aquest cas, era un equip que mai ens va guanyar, ni ens anava a guanyar, el que des que es va fer de dia el partit ja estava dient-nos que era el Benfica, o el Madrid, o qualsevol dels nostres botxins. Quan el partit anava pel minut 60 i vaig sentir que, si de cas, podíem empatar, em vaig fixar en Lamine, en els seus senyals, els que emetia perquè l’interpretessin a la banqueta. Com els que érem a casa, ell sabia que el que estava explicant era un senyal d’auxili. Deia que ell volia seguir, però que ni ell podia arreglar aquell joc que, misteriosament, se’ls havia escapat de les mans, i dels peus, és a dir, del cap. Pedri s’entossudia, amb aquesta potència desesperada amb què els canaris creiem eliminar les tempestes, de fer lògiques les jugades. Però Lamine, el seu intèrpret en els últims trams, sabia perfectament, fins que se’n va anar, que estaven jugant més les llàgrimes que el futur. I se’n va anar.

Va ser un símbol, una metàfora dura. Com a aficionat que soc a l’equip, vaig esperar fins al final que el trasplantament (Gavi) tingués la sort que es mereix: guanyar almenys un punt, ser tan útil com el seu entusiasme. Fins i tot el molt noble, i rabiós, Raphinha va voler ser més que ell mateix, i ni ell, que de vegades porta a la butxaca un miracle, va ser part de l’heroi que, des de la banqueta, reclamava la tristesa infinita del noi Lamine.

Notícies relacionades

Laporta presumeix de recuperació econòmica: «Qui no ho vegi és perquè no hi ha més cec que el que no vulgui veure»

Toni, Lamine i el ‘pla Alexanko’

El desordre del Barça, que fa no res semblava Déu a Dortmund, va ser part de la derrota. Nosaltres, a casa, els espectadors a l’estadi, vam poder observar que aquell que vèiem de tornada d’Alemanya era un equip d’escolars que, al trencar-se al principi del joc, era incapaç d’explicar-se. I a poc a poc es va anar trencant fins a ser la més preclara, i trista, explicació d’un títol que jo mateix vaig utilitzar en el meu primer llibre, segurament el meu primer fracàs: crònica del no-res fet miques.

Quan Flaquer, el meu beneït narrador dels bons (i dels mals) moments, va dir a la fi que allò s’havia acabat, vaig tancar la tele, vaig evitar la ràdio i em vaig posar a llegir un llibre. No hi va haver manera de dormir, i en realitat aquesta crònica és com si un somni s’hagués trencat com el somriure de Lamine Yamal.