Del miracle al cagòmetre

Tornem a casa. Perquè ho va ser. Provisional, com ells ara, però ho va ser. Hi ha qui no suportava estar de lloguer i pujar la muntanya, però la nostra millor època esportiva recent coincideix amb els anys a Montjuïc (1997-2009). I, clar, no ho oblidem, tenint a la gespa Pochettino, Sergio, Pandiani, Zabaleta, Tamudo, Jarque, Lopo, De la Peña, Luis García, Kameni, Moisés Hurtado... ¿Continuo? Així era fàcil aconseguir èxits esportius, i no ara.

Sempre que li han preguntat a l’expresident Daniel Sánchez Llibre sobre el nou estadi ha estat clar: ara no el tornaria a construir i considerem una gran dada que 25.000 periquitos vagin al camp. Igual que Sarrià, l’entrada normal del qual rondava els 25-30.000. Ergo: ens sobra estadi. Hem abandonat Sarrià, perdut temps, venut un estadi, comprat un altre i continuem igual de pobres. I cada any el derbi és menys derbi.

El que és normal és que demà ens en caiguin vuit. Tots els periquitos ho sabem. Ens espera un equip estructurat, demolidor i amb molta gana. És el Barça de Flick. Admiro la qualitat que atresora Gavi, la militància al seu club i els merescuts diners que cobra per això, però si nosaltres tinguéssim un Gavi no el podríem pagar.

Apartheid aclaparador

Notícies relacionades

Luis Enrique ignora Mbappé: «Soc soci culer, per això sempre em motiva jugar contra el Madrid»

Àlex Márquez viatja a Alemanya amb la idea de córrer el gran premi

Aquest any, l’Atlètic de Madrid ens havia de golejar al seu estadi i en vam arrencar un empat digne. I, si rebobinem, de les 92 edicions de la història de la Lliga, l’única vegada que el cuer ha guanyat el líder a domicili va ser en el derbi del Delapeñazo contra el Barça del sextet. O sigui, que el futbol t’explica que ens en puguin caure vuit i que tot sigui possible.

Ara, en un Telenotícies nit de TV3, la preferència és: primer, el Vic-Atlètic de Madrid i, després, el San Tirso-Espanyol. Al 3/24 parlen dels missatges de solidaritat per al drama de València per aquest ordre: Barça, Girona i Espanyol. Sigui per les ganes, pel menyspreu, perquè mola o per ignorància històrica (o perquè alguna cosa devem haver fet malament) l’apartheid és aclaparador. Però, 124 anys després, aquí estem, esperant el derbi de demà.