Només volem la part bona

De tant en tant, un futbolista falla un passada en la sortida de la pilota, la perd i el seu equip encaixa un gol. Aleshores s’activa la cadena dramàtica de la sobrereacció: el menyspreu, les mans al cap i la indignació. Fallar sembla una cosa mai vista quan en realitat hauria de ser una cosa vista sovint. És natural, però volem que els nostres futbolistes arrisquin sense assumir el significat de la paraula risc.

Només volem la part bona. Només volem que durant aquest tràngol sobre el filferro els nostres futbolistes atraguin, detectin i triïn sempre bé, i executin millor. Només volem que, després d’aquest risc, la pilota arribi neta als peus dels nostres futbolistes d’atac, la jugada s’il·lumini i apareguin espais per tot arreu. Volem el final i els seus beneficis, però ens costa entendre que la recompensa és gran perquè el perill també ho era.

Passa una cosa similar amb els esports de risc, que no semblem comprendre per què es diuen esports de risc fins que ens trenquem algun os. Passa amb gairebé tot, sigui quina sigui la professió que et toqui: volem la part bona que comporta l’objectiu, però sense comprometre’ns amb l’esforç necessari per tal d’aconseguir-lo. De la sortida a la meta, sense el camí.

Només volem la part bona. Som molt llestos. Festivals de baix cost amb els millors serveis. Mitjans lliures i independents, però gratis. Pagar per res i tenir-ho tot. Revolucions sense sang. Unicorns. Futbolistes que no s’equivoquin.

De tant en tant, també, un futbolista estel·lar és suplent. Hi ha debat: males cares, conjectures i estupideses. De tant en tant resulta que surt de la banqueta i decanta el partit. En lloc de valorar el que ha funcionat, hi ha més debat.

El vell futbol

Titulars o suplents. Sediments del vell futbol. Jerarquies del futbol d’antany, on al principi no hi havia canvis. Fins fa poc eren dues les substitucions, i moltes vegades residuals. Aquell panorama no té res a veure amb el d’ara, ni amb la càrrega de partits ni amb la repetició d’esforços ni les seves intensitats.

Com va passar en altres esports, és probable que el futbol s’encamini a poc a poc cap a un altre paisatge. El plantejament empal·lideix davant el desenvolupament, i la vàlua dels entrenadors es mesura cada vegada més per la direcció de camp i les seves intervencions. Pansits els rangs clàssics, cada cop hauria d’importar menys ser titular o suplent. No importa gens comparat amb el pes capital i creixent en els resultats dels partits de les cinc substitucions.

Notícies relacionades

Un Pogacar irreductible torna a guanyar en el Dauphiné

Dyego, jugador del Barça de futbol sala: "S’ha de treure la part romàntica de l’esport quan ets a la pista"

Els que surten d’inici o els que estan damunt la gespa quan es decideix el marcador. ¿Qui són de debò els importants?

Per ara, la titularitat continua tenint prestigi perquè així ho hem interioritzat sempre. Això és tot. Diria fins i tot que el següent pas en el futbol líquid serà normalitzar un canvi en l’últim terç del primer temps, amb l’objectiu de castigar alguna debilitat del rival (com una amonestació primerenca d’un lateral) i reduir-ne el marge de correcció. Aquí ho van llegir abans.