Els detalls de l’acomiadament

Dissabte, hores després del seu acomiadament, va estar elegant, diplomàticament elegant. Dolgut, però elegant per intentar explicar una cosa que Xavi encara continua sense entendre. ¿Per què ja no és entrenador del Barça? Tan sols es va limitar a la seva condició d’"home de club", però va emplaçar a demanar els arguments del seu acomiadament –primer a càmera lenta; després, fulminant– a qui correspon.

"Les raons són seves, no meves", va dir abans d’enfrontar-se al Sevilla en al·lusió a Joan Laporta, el president, i Deco, el director esportiu. Diumenge, després de guanyar al Sánchez Pizjuán amb aquella imatge –l’abraçada de Fermín després de marcar l’1-2 definitiu– que sintetitza millor que res el seu llegat (l’aposta pels joves), Xavi va elevar el to, lamentant que "no s’hagi valorat" la seva feina i anunciant que el pas del temps el farà més valuós, sentint-se víctima d’una injustícia. Sense utilitzar aquesta paraula.

Va ser un missatge reivindicatiu, compartint la seva incomprensió per la sortida que no esperava fa un mes. En una sola nit deixava, i molt a desgrat seu, de ser entrenador del Barça –nosaltres volíem seguir, però són decisions que no controles tú"– per integrar-se ja a l’entorn culer. Aquest mateix entorn que ha qualificat de "cruel i desagradable que et fa sentir molt petit", com ha estat denunciant des de gener quan va anunciar la seva dimissió en diferit.

Baralles internes

L’únic dubte és saber el paper que adoptarà el ja extècnic blaugrana en aquest complex món resumit en una paraula ("entorn"), inventada per Johan Cruyff a Praga (1992), que oculta, en realitat, una lluita pel poder a més d’una exigència mediàtica cada vegada més difícil de controlar. Cruyff es referia, no obstant, a l’interior del club, al seu pols sense fi amb Josep Lluís Núñez, el president que després el va acomiadar de mala manera a dues jornades del final (maig 1996), i Anton Parera, el seu gerent de llavors i contrapoder crític sempre amb l’holandès.

La derrota amb l’‘intorno’

Xavi amplia aquesta definició al que passa fora del club, malgrat que la batalla que ha perdut de veritat és la de l’intorno, paraula que es va inventar, precisament, Txiki Begiristain –va ser el primer i únic secretari tècnic que va tenir Laporta des del 2003 al 2010– per analitzar el que passa als despatxos de la ciutat esportiva. Allà, a Sant Joan Despí, l’entrenador va traslladar la planificació de la temporada vinent que va ser l’origen de la seva marxa.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

Aquestes diferències en el projecte futur van ser decisives perquè Xavi volia, almenys, cinc baixes fixes per a la temporada vinent, segons va informar diumenge La TDT de Catalunya Ràdio. El nombre no era elevat, però sí el valor de les dues peces que es volia cobrar. Eren Robert Lewandowski, a qui el tècnic ha substituït en sis dels set últims partits, com a missatge i avís, i Joao Félix, a qui no va voler l’estiu passat, malgrat que el va acabar acceptant, cosa que va implicar la cessió d’Ansu Fati al Brighton. Marcos Alonso, Oriol Romeu i la cessió de Vitor Roque eren elements de menor fricció.

Laporta no va acceptar; Deco, tampoc. I la tensió es va disparar dies després quan es va plantejar la possibilitat de col·locar Araujo i Raphinha al mercat per obtenir recursos que permetessin al club fitxar el migcampista –Zubimendi o Kimmich–, que demanava Xavi des de fa un any. Els dos jugadors, que no van trepitjar la gespa del Sánchez Pizjuán, es van irritar al conèixer els plans del tècnic, que va ser acomiadat per Laporta en una freda xerrada, abans de passar a ser part de l’entorn.