El rei Pogacar dinamita el Giro com un veritable mite en l’etapa reina

Tadej Pogacar va dinamitar el Giro d’Itàlia en l’etapa reina. Va ser una actuació digna d’un mite d’aquest esport vestit amb la maglia rosa. Fausto Coppi no ho hauria fet millor fa 70 anys, ni Eddy Merckx en fa 50, ni Bernard Hinault en fa 40. Va guanyar en solitari com ho va fer Louison Bobet al Tour i Marco Pantani quan dominava la ronda italiana. Va vèncer perquè l’última setmana, les Dolomites inclosos, sigui gairebé un passeig i pugui pensar en la ronda francesa mentre Jonas Vingegaard es concentra a Sierra Nevada per acabar d’agafar la forma després de la seva caiguda al País Basc.

Tots són ja a més de sis minuts del prodigi d’Eslovènia. Ningú el pot seguir quan ataca a 15 quilòmetres de la meta en una etapa marcada pel Mortirolo i també per l’enorme caràcter de Nairo Quintana, recuperat per al ciclisme i per al Movistar. Va ser segon a la meta el colombià a mig minut de Pogacar, el primer dels éssers normals que pedalen i que només es poden conformar amb ser segons en una etapa o a la classificació.

Pogacar ho va tenir tot a favor un dia de llarg ciclisme i pujades. En el guió hi havia més de 5.000 metres de desnivell positiu i escapades que l’UAE, amb un treball instruït, havia de controlar sense perdre nervis, compostura i forces fins que el cap decidís passar a l’atac. Va deixar passar el Mortirolo perquè no s’ascendia pel vessant més dur, amb la qual cosa perdia agressivitat i l’aurèola de muntanya de llegenda.

Atac brutal

Va esperar a l’arribada del pas del Foscagno i que el seu company polonès Rafal Majka marqués el senyal d’atac, com si portés una corneta per donar l’ordre d’ofensiva a la cavalleria. Pogacar se’n va anar sol. Daniel Martínez, escalador colombià, tercer de la general, va mirar de seguir-lo, tan difícil com posar-se a roda d’un fórmula u. En sis quilòmetres va cobrar dos minuts d’avantatge, que van ser tres a la meta de Livigno, bonificació inclosa.

Queden sis dies de competició, després del repòs d’avui. La classificació general és un escàndol en tota regla. Si abans de l’etapa reina Pogacar es podia asseure en una terrassa i prendre’s un cafè, ara gairebé pot demanar la carta i destapar un vi, perquè Geraint Thomas, segon, apareix a 6.41 minuts i Martínez, gairebé a set. Apaga i anem-nos-en al Tour.

Notícies relacionades

Laporta presumeix de recuperació econòmica: «Qui no ho vegi és perquè no hi ha més cec que el que no vulgui veure»

Toni, Lamine i el ‘pla Alexanko’

Perquè a partir d’ara qualsevol ofensiva de Pogacar al Giro seria realment un atac eixelebrat. Queda una setmana per menjar barretes i contemplar el paisatge; sis dies perquè ciclistes com Quintana recobrin la salut ciclista, després d’un any de sanció encoberta, la covid al febrer i una fractura d’espatlla a la Volta.

Ningú frena Pogacar, ni cap amunt ni en contrarellotge. El Giro queda entregat, tret que la terra sigui plana o es produeixi un contratemps no desitjat, a la fortalesa de Pogacar i a veure, com a mal menor d’entreteniment, el nom dels dos corredors que diumenge que ve l’acompanyaran al podi de Roma, on podrà emular el vell Cèsar i cridar allò de vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer.