Gols del Barça contra el tedi

Va ser una tarda estranya. A Montjuïc, muntanya inhòspita per al culer, que ha renunciat a pujar en tota la temporada, solen ser gairebé sempre estranyes. No hi ha el que s’espera perquè per molt bé que comenci el Barça (i va arrencar molt bé amb una llaminadura de Lamine Yamal que va transformar Lewandowski en una caixa gegant de bombons, amb llaç vermell inclòs), sempre hi ha moments d’enuig. A més, l’equip, per molt titular que fos i ho és (Pedri i Araujo eren a la banqueta, una cosa que no és notícia aquests últims dies del curs), entra en aquestes corbes tedioses, inacabables, on el joc es torna gris i plomís. Fins i tot Xavi, i malgrat aquest excel·lent gol del polonès superb el control amb el pit, ben precisa la seva rematada a mitja volea–, es va enfadar perquè veia que el Barça no estava massa fi. O almenys tant fi com ell exigia que estigués, tenint en compte que, potser, fos (qui ho sap) la seva última tarda a Montjuïc.

Lamine assisteix; Fermín xuta

Demanava el tècnic ànima, energia, foc i futbol. Sobretot, molt futbol a un equip que ha fet de la rutina la seva manera de viure. El seu joc burocràtic, insípid, només era bruscament interromput quan la pilota queia als peus de Lamine Yamal, aquest adolescent reclinat al flanc esquerre. O la lluitava Fermín, com si no el món s’acabés demà.

Joves que sostenen l’equip i, per descomptat, el club, unit a la rebel·lió sense fi de Lewandowski, entossudit a defensar la corona del seu Pitxitxi. Entre ells, el delicat i atrevit esquerrà que juga per la banda dreta i el nou que no es vol moure de Barcelona per molt que l’empenyin, van construir el gol que, suposadament, havia de donar calma i confiança al Barça.

Però tal com està el club –a punt de la histèria– no hi ha ningú que pugui abstreure’s. Ni els joves, que sostenen tot el tinglado, ni tampoc les vaques sagrades. És un futbol sense ànima per tancar Montjuïc, la casa de lloguer del Barça, que mai va sentir seva. Ni la sentirà perquè cada vegada hi ha anat acudint menys públic. Davant el Rayo, van ser 35.823, amb l’habitual afluència de turistes que pugen a la muntanya, mentre el soci s’ho mira des de casa. ¿Fins quan? Doncs, com a mínim, fins a d’aquí tres mesos. O sigui, fins a l’agost. ¿I amb qui? Una altra incògnita en un club on no hi ha cap certesa. Per no saber, no sap ni quan tornarà a la seva nova casa, plena de grues i obrers de tot el món reunits per aixecar el flamant Camp Nou.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

Canvis amb èxit de Xavi

El partit, després del gol de Lewandowski, s’anava apagant davant l’enuig de Xavi i davant la infinita paciència del públic que té la generositat de pujar a Montjuïc. I es van posar, això sí, d’acord per corejar el nom de Fermín, l’interruptor al costat de Lamine per despertar de l’avorriment. Passada l’hora de joc, la gent es va cansar i va començar a xiular l’equip. Però llavors Xavi va executar un triple canvi –van entrar Pedri, Araujo i Joao Félix– per injectar espurna a un Barça apagat. I li va funcionar. El portuguès va driblar amb genialitat en un pam i el Pedri més golejador –tots dos amb la cama esquerra– va resoldre l’aspra tarda.