Asier Villalibre: «Guanyar la Copa, amb el que som, ha de ser el més gran»

¿Com recorda la Supercopa, l’últim títol de l’Athletic?

Ostres, amb molt carinyo. Va ser un dia molt especial. Mai oblidaré com va ser el gol [va forçar la pròrroga en el minut 90]. Gairebé va valer un títol. Guanyar una final així i a sobre contra el Barcelona és una cosa molt bonica i una cosa que recordaré sempre. Però també és veritat que va ser en temps de covid i quan ho recordo sempre penso que faltava alguna cosa: un estadi ple.

¿On guarda la seva medalla de campió?

On tinc tots els trofeus que he anat aconseguint durant la meva vida, juntament amb la samarreta de la final. A casa del meu pare.

La final del 2021 va acabar amb la vermella a Messi per una agressió contra vostè: la seva única vermella en més de 850 partits en el futbol de clubs. ¿Com ho viu?

Doncs amb vacil·lades i rialles amb els amics: «Messi t’ha pegat, no sé què». Va ser una acció que li pot passar a qualsevol en un moment difícil, per la ràbia d’estar perdent, i no se li ha de donar cap importància. Però sí, és una anècdota graciosa que sempre hi serà. Sembla una tonteria, però hi és.

¿Què suposaria guanyar aquesta Copa?

Guanyar la Copa, tan difícil com és guanyar una competició avui dia, amb la història que té el club amb la Copa, amb el que som, amb la filosofia que tenim, amb tot el que has viscut des de petit, tantes samarretes de l’Athletic, és una cosa que no puc dir què seria perquè no ho sé, no ho he viscut, tant de bo ho visqui, però ha de ser el més gran.

Aquesta filosofia de lluitar contra el món amb gent de la casa.

Som una quadrilla d’amics que hem arribat fins aquí i tenim la sort de poder jugar a nivell professional. Guanyar amb els teus amics és una cosa que encara ho alça més.

Ha de ser bonic guanyar amb qui guanyes, però també per a qui.

Aquí et sents molt orgullós quan les coses van bé i quedes amb els teus amics o vas on hi ha la teva família i et donen l’enhorabona superfeliços. Et miren gairebé agraïts. O els veus gairebé emocionats, plorant o el que sigui. Això li dona moltíssim valor. Avui al matí he baixat al gos i el veí m’ha dit: «Escolta, que em vaig de vacances, així que molta sort». La gent, tot i que no sàpiga gaire de futbol, el té dins. Es respira futbol aquí. Es nota.

Ha de ser difícil no imaginar-se a dalt de la gavarra.

Tothom s’ho imagina. Però després d’haver viscut unes quantes finals penso que l’important és disfrutar el camí, donar-ho tot i no atabalar-se amb el que ve després. Pot ser qualsevol cosa.

Són sis finals de Copa consecutives perdudes (1985, 2009, 2012, 2015, 2020 i 2021). ¿Què en pensa?

Si comets sis vegades un error a la setena sents que pot tornar a passar, però no s’ha de pensar en aquestes coses: no canviarem ni tot el bo ni tot el dolent del passat passi el que passi en el partit. Tot continuarà igual. És un nou repte i una nova oportunitat.

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

L’última final amb títol va ser el 1984, la batalla del Bernabéu contra el Barça de Maradona: fa just 40 anys. En faltaven 13 perquè vostè naixés.

La gent ens ha parlat molt d’aquesta final. De com es va viure. Però més que de la final se sol parlar de la celebració: han passat tants anys i es troba tant a faltar que és del que té ganes la gent. Algú em va comentar que hi va anar amb el seu pare, que va ser una de les primera finals que va poder anar a veure i tal. Hi ha moltes experiències i, ostres, si ens posem a escoltar-les totes la veritat és que ens tornarem una mica bojos. n