Jenni, parlem de futbol

L’apoteòsica trajectòria de la selecció femenina de futbol encara mereix més reconeixement. No n’hi ha prou amb un dia de portades. No valen algunes pompes passatgeres. Ja sense macarròniques celebracions pel mig, ha arribat el moment de remarcar els innombrables mèrits esportius d’una fantàstica generació de futbolistes. Per descomptat, sense oblidar mai els "vuitmils" que han hagut de superar per obrir-se camí entre tants mascles barroers.

El futbol no és cosa d’homes, és futbol. No es tracta de la selecció de futbol femení, sinó de la selecció femenina de futbol. Un matís substancial. Bé ho saben Jenni Hermoso i companyia. Sempre ho van anhelar Conchi Amancio i Vero Boquete. Els confetis d’avui van per aquelles quixotesques jugadores que tant vilipendi i tant ultratge van haver de suportar.

No es contempla un millor homenatge a aquestes esportistes que posar sobre elles el mateix focus que sobre ells. Ningú ho va expressar millor que la mateixa Jenni en la prèvia de la final de la Lliga de les Nacions. "Sabíem que quan m’assegués aquí (davant la premsa) parlaríem poc de futbol", va dir la madrilenya. Jenni i totes s’han guanyat amb escreix un simposi merament futboler.

Ha arribat el dia d’auditar l’extraordinària capacitat d’una Espanya que suplanta la seva menor talla física amb enginy i talent. Un equip que intima com pocs amb la pilota, que ningú tracta a puntades de peu. Una selecció que parteix de l’atòmica Cata Coll, portera de poc sostre però àgil, extravagant i amb un gran sentit de la col·locació. La custodia Irene Paredes, defensa ferma i elegant a qui no li falten suports de primeríssima categoria, ja siguin Mapi León al Barça o Laia Codina i Aleixandri a la Roja. Una trinxera en la qual fan de ventiladors les laterals, Ona Batlle i Olga Carmona, que més que cames tenen turbines.

Com que Espanya no trasteja amb la pilota, el gabinet del mig camp el presideix Aitana, que és Aitana, no una mena d’Iniesta. Que arribi el dia que fulanito jugui com Aitana, amb aquest aire de ballarina del Bolxoi. Una futbolista amb maneig de les dues cames –un afany des de la seva infància–, hàbil com ningú en una rajola i picant quan flirteja amb el gol. Al seu radar, la vivificant Tere Abilleira, amb una sorprenent capacitat tàctica. Com l’absent Patri Guijarro, una altra jugadora de les que pincen un equip en el camp base. I què dir de l’enyorada Alexia. Paraules majors.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

A l’avantguarda no li falta graner. L’inigualable observatori de Jenni i la seva esquerra de seda. I la no esquerra, com es va advertir en el seu hipnòtic canvi dret en el golàs als Països Baixos. Mariona és per si mateixa un regiment, Athenea no cessa amb les seves flamarades pels costats i Salma és una bomba de dispersió quan agafa pista. I ja arriba la cadet Vicky López, tan precoç que als seus 17 anys no sembla que hi hagi res que un se li posi per davant. Ni tan sols els seus 160 centímetres limiten el seu fabulós repertori. Té regat, pausa, velocitat. I atreviment, molt atreviment.

Sí, Jenni, parlem de futbol, de taula rodona en taula rodona. Per tu i per la Candela, la nena de 10 anys que fa uns dies va emmudir extasiada per asseure’s al costat de Griezmann en el seu homenatge i que igual d’encisada s’hagués assegut al teu costat. Per Jenni i per tantes Candeles venidores, que res remeti a la gran obra d’Héctor Abad Faciolince: El olvido que seremos.