Un binomi indestructible

Al sud-oest d’Itàlia, a la regió de la Campània, es troba la ciutat de Nàpols, la història recent del qual viu inevitablement lligada al seu club de futbol i a una figura: Diego Armando Maradona.

A mesura que un s’endinsa en els laberíntics carrers de l’urbs, les pizzes a preu de kebab es converteixen en un reclam per al turista, que només s’ha de preocupar per decidir si acompanyarà la seva Marinara amb cervesa Peroni o Moretti. No obstant, ni la millor de les gastronomies aconsegueix emmascarar la decadent realitat de la ciutat.

Per sobre dels vianants, banderes i pancartes de Maradona, de colors aquarelats per efecte del tòrrid sol, jeuen al costat dels rostres de Kvaratskhelia i Osimhen, estampats en figures antropomòrfiques per mantenir viu el record d’un Scudetto que sembla tan llunyà com els de 1987 i 1990. "Allò de l’any passat va ser una cosa única, no es repetirà", es consola la Giulia, treballadora de la pizzeria Mammina, al costat del mural de San Gennaro.

Si el declivi és el que regna a Can Barça, a Nàpols plana el fantasma d’un altre hivern de 30 anys per retrobar-se amb la glòria: novens a la Serie A, eliminats a vuitens de la Copa contra un Frosinone candidat al descens i un canvi d’entrenador a poques hores de la primera eliminatòria de Champions. Un desastre que transgredeix els límits del merament esportiu. Perquè, més que en cap altre lloc del món, la frontera entre ciutat i club es dilueix amb el binomi SSC Napoli-Nàpols. I quan es parla del Napoli, es parla de Maradona.

Perpendiculars a via Toledo, s’obren estrets carrerons que són l’entrada al centre històric, on el futbol es respira a cada cantonada. La zona dels Quartieri Spagnoli acull entre les seves escalinates una infinitat de pintures del Pibe de Oro en una col·lecció que troba el seu epicentre a l’imponent mural de Via Emanuele de Deo.

Allà, un fruiter que comparteix nom amb el carrer en el qual es troba la seva parada diferencia el davanter de Vila Fiorito de la resta de futbolistes: "La humanitat que va tenir amb la ciutat i la seva gent el van fer inigualable. [El mural] porta 34 anys aquí i mira", comenta sobre l’aglomeració de visitants sense desenganxar els ulls de l’obra de l’artista Mario Filardi. "No és un jugador, és un déu", afegeix.

Milers de retrats

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Com el dels Quartieri Spagnoli, milers de retrats d’El Pelusa tenyeixen de color una ciutat la identitat de la qual es consolida en el seu club de futbol. Al seu torn, napolitans de totes les edats demanen donacions per al manteniment d’aquestes pintures, que a diferència del record dels personatges que il·lustren sí que pateixen el pas del temps.

La iniciativa cobra valor en el context de misèria en què històricament està sumit la ciutat, on, no obstant, les prioritats es mantenen intactes. "El Diego és el Diego", conclou un dels recaptadors.