"‘Quina putada m’has fotut’, li vaig dir a Sadurní"

No tenia ni idea que jugaria, però tenia moltes ganes de jugar. Rinus Michels va venir a l’habitació que compartíem Sadurní i jo. Va anar al Xato i li va preguntar com estava del colze. Jo ni li prestava atenció, estava la tele encesa, feien missa, recordo. "¿No estàs bé? Doncs jugarà Mora", va dir. Vaig pegar un salt. Quan va sortir Michels de l’habitació vaig etzibar a Salvador: "Xato, quina putada m’has fotut". "Tranquil, que ho faràs bé", em va contestar, animant-me.

¿Es va posar nerviós?

No. ¡Jo volia jugar sempre! Si m’hagués acollonit a Madrid, hauria sigut un frau, me n’hauria hagut d’anar a casa. Només desitjava complir; volia transmetre seguretat, que em veiessin solt... Hi va haver només un xut d’Amancio al principi que va sortir alt.

Millor saber-ho vuit hores, i no dies, abans.

Per descomptat, molt millor. Hauria sigut un martiri escoltant consells de tothom. No vaig trucar a ningú, ni a la meva dona ni a la família. Se’n van assabentar al veure’m per la tele. Charly em va dir: "Moreta, ho faràs bé". Al camp em va xutar tres o quatre pilotes en l’escalfament i va repetir: "Estàs a punt, nano".

I ho estava.

Tots estàvem molt concentrats, l’equip funcionava rodat. Sabíem que, si donàvem el cop, seríem campions. En el descans, amb 0-2, vam parlar de continuar igual, que potser no n’hi hauria prou. En van ser cinc, però hauria pogut ser un 0-7.

¿Va ser conscient que havien fet història?

No ho vaig veure així, sinó que havíem guanyat un partit. No m’hauria imaginat mai que 50 anys després estaria aquí assegut parlant d’això. Era un moment delicat i la gent va rebre un xut d’alegria.

No hi ha hagut un debut més sonat que aquest en el Barça.

Sí, sí, però hi havia molt sacrifici tancat. Jo estava ben convençut de les meves condicions. Ho vaig viure tot en els sis anys que va estiar al club. El pitjor d’un jugador és que el teu equip estigui jugant un partit i tu hagis anat al cine perquè no t’han convocat.

¿Tenia assumida la suplència?

El primer any és quan ho vaig portar millor. Tenia molta amistat amb Sadurní. Havia sigut el successor de Ramallets. Jo volia ser com Ramallets. Mai el vaig veure com a rival, sinó com a company. Aquell any va ser molt bonic. Després hi va haver més competència, amb Sadurní i després amb Artola i ja m’enfadava més quan era suplent.

Va jugar quatre partits.

El 0-5 del Madrid, el 4-1 a la Reial Societat, el 5-0 al Castelló iel 1-1 amb el Granada. No m’haurien d’haver tret de l’equip. Esperava jugar almenys fins que perdéssim. Però, si m’hagués enfadat, hauria fet un lleig a Sadurní; ell havia deixat de jugar per una lesió.

L’important no és el moment ni el lloc, sinó jugar, va dir a Madrid.

És clar. Si tu realment vols jugar, arriba un dia que et tocarà jugar al Santiago Bernabéu. I tu no diràs que no. Però s’ha tenir en compte, per exemple, que si ets el porter del Múrcia també és molt important jugar cada setmana a La Condomina.

Potser recorda altres actuacions millors.

Sí, per haver tingut més feina. Recordo un 0-0 al camp del Feyenoord, en la Copa d’Europa, en el qual vaig haver de ser substituït per lesió, i un altre que vam jugar davant el Vasas de Budapest, un 0-1 de la Copa de la UEFA. Un dia de molt fred en el qual Rexach i Marcial van jugar amb pantis. Van ser la broma del vestidor, amb la fama que tenien... "Que riguin si volen, que jo no passaré fred", deia Charly.

¿Com pot ser que no es guanyessin més lligues?

Soc més crític que d’altres. Opino que no vam donar la talla. Al camp del Burgos, del Salamanca, del Múrcia... Tot i que ens donessin més puntades de peu, malgrat els arbitratges, teníem equip per guanyar on fos, estàvem més capacitats per donar més del que vam donar. No rendíem al mateix nivell que al Camp Nou. M’ha quedat aquesta espina. Perquè els equips de Cruyff i de Guardiola responien fora i van sortir campions. Aquella irregularitat em recorda a l’actual.

¿Tenia rituals o manies?

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

És clar. M’embenava primer un canell, em col·locava l’esparadrap en una direcció... Amb el Barça em duraven sis o set partits. Fins que perdíem i canviava alguna de totes aquestes manies. Quan vaig fitxar pel Rayo no em duraven ni una setmana. Les havia de canviar cada setmana. Si perdíem ja no servien. El que funciona és la concentració i la confiança.

¿Ha vist el partit més vegades?

Sí. I no m’ha agradat tant. Em va agradar més el que jo tenia al cap. El meu record és extraordinari. Veies aquell resultat al marcador i senties tanta satisfacció pensant en els seus pares, els teus amics, la gent del poble... Em va anar molt bé a mi. A la nit, a l’hotel Barajas, on ens estàvem allotjats, Michels va fer un brindis per mi. Ell, que era fred com el marbre...