"He patit molt. Moltíssim. Continuo patint"

"He patit molt. Moltíssim. I en el dia d’avui continuo patint. Perquè en el futbol i en la vida, pateixes", remarca Ferran Jutglà (Sant Julià de Vilatorta, Osona, 1 de febrer de 1999). Com tantes, si no totes, la seva història, de pel·lícula americana, només es pot entendre des de l’inici, pas a pas.

De petit, jugant amb una cresta engominada, el posseïa una passió patològica: addicte a la victòria, al·lèrgic a la derrota. S’enfadava més enllà dels límits legals quan havia de cedir una falta o quan el substituïen amb el partit resolt, perquè poguessin jugar d’altres. Un entrenador del Vic Riuprimer el va deixar a la banqueta en un duel contra el Barça per no haver-se entrenat bé. Li va cridar que era un torracollons. Quan l’expulsaven de l’entrenament, camí de la dutxa, cridava que li era igual el que li diguessin i que ell arribaria a Primera Divisió.

Però molts dies acabava plorant, de tanta ràbia acumulada en un cos tan petit. Era dels baixets. "Si no n’aprens, et claves unes hòsties que flipes", assenteix. El doctor Jekyll va matar el senyor Hyde: "Ara no soc així. Continuo sent molt competitiu, però vaig aprendre a controlar tot això. A canalitzar la ràbia, aquesta obsessió. A tolerar la derrota. Abans superava uns límits que no eren sans. Amb aquella actitud era impossible i inviable arribar al futbol professional", admet.

La crisi del 2007 va abaixar la persiana de la pastisseria del seu pare. Era una criatura: "Van intentar donar normalitat al dia a dia i que res se’ls notés gaire, però tot i que siguis petit t’adones de les coses". "Els meus pares m’han ensenyat que malgrat les circumstàncies i les coses que et vinguin en contra, sempre has de sobreposar-te i remar i treballar per aconseguir el que vols", argumenta Jutglà. Va fer de la frustració companya: va fitxar per l’Espanyol, però tres anys després el van enviar a casa. Tenia 16 anys.

Hores de moto i tren

"He passat coses fotudes, però aquesta és de les pitjors. Tenia 16 anys i allò em va destrossar. Recordo plorar, sentir injustícia, enveja, no saber què fer, sentir-me inferior i dolent", diu. El seu primer any de juvenil va ser al Vic Riuprimer: m’entrenava dos dies per setmana. El segon va ser al Bellvitge (Divisió d’Honor). Anava de Sant Julià de Vilatorta a Vic en una moto de 49cc i de Vic a l’Hospitalet amb tren. Quan va acabar la lliga va tornar a Sant Julià per disputar uns partits amb el club del poble: de central en el juvenil i d’extrem al primer equip, en Tercera Catalana. "En aquell moment ni pensava a ser professional", diu. Va ser el 2017. No fa ni set anys.

A l’estiu va fitxar pel Sant Andreu i el gener del 2018 pel València, encara juvenil: "Em van fitxar per a un any i mig. Al cap de mig any em van dir que no servia: va ser una hòstia molt forta també. Tornar a començar una altra vegada. Però aquell mig any em va fer obrir la ment. Allà estava sol. Sol amb mi mateix. No tenia amics. No tenia ningú. Allà vaig començar a madurar". En la temporada 2018-2019 va tornar a jugar amb el Sant Andreu. Cobrava 700 euros al mes. Es consumien en gasolina. "Necessitava alguna cosa més". I es va apuntar a un curs per ser socorrista. Al matí feia el curs a la piscina de Manlleu i a la tarda baixava Barcelona, a entrenar. El seu Seat Ibiza gris vivia a la C-17. Menjava un tupper a l’àrea de servei de Malla, al seient del conductor. El 2019 va treballar de socorrista, a tres piscines d’Osona. No fa ni cinc anys.

De l’Espanyol al Barça

Va ser just abans de jugar a l’Espanyol B (2019-2021). El 2021 va arribar al Barça: va començar amb el filial, actuant fins i tot de lateral, i va debutar amb el primer equip el 12 de desembre. Va fer dos gols en nou partits, entre el desembre i el gener del 2022. Fa just dos anys. "Buf, doncs jo ho visc com si hagués passat molt més. Potser cinc anys. Quan ets aquí, en el futbol professional, el temps passa tan ràpid que només vius el dia a dia, però que de vegades penso en aquells dies i sento nostàlgia i felicitat i somric. Són bons records", destaca el davanter. Amb les arribades de Pierre-Emerick Aubameyang, Ferran Torres i Adama Traoré es van esgotar les oportunitats al primer equip.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

Sospira. Continua: "Van ser dels dies més feliços de la meva vida, dels millors. Pel que va significar aconseguir allò i perquè jo he aguantat que molta gent es rigués de mi, que molta gent no cregués en mi, que molta gent m’insultés o superés certs límits només perquè de vegades les coses no sortien. A Osona hi ha gent molt dolenta. No els donava protagonisme perquè no el mereixien, però va ser un: ‘Que us fotin’". "Al Barça vaig viure el millor somni de la meva vida i experiències que mai hagués pogut imaginar. Allà va ser on va començar tot i aquí és on continua", accentua el davanter català tancant el capítol blaugrana. Aquí és Bèlgica.

El Bruges va apostar molt fort per ell i va pagar cinc milions a l’estiu del 2022. Li va donar el 9, la possibilitat de jugar la Lliga de Campions i un contracte de quatre anys, a raó d’1,5 milions per temporada. Fa quatre anys cobrava 27.000 euros a l’Espanyol. Aquest curs amb prou feines porta tres gols: els seus números han baixat respecte a l’anterior (15), però reivindica que no tem l’oblit. "Simplement penso en el meu camí", afirma. És feliç a Bèlgica, tot i que el sol s’escapi tan aviat i el dia duri menys que a Catalunya.