Un ridícul insuportable

Xavi va invocar Cruyff a la sala de premsa amb la mateixa convicció de qui treu la ouija i posa el dit sobre el got per fer veure que un ens espectral li mostra el camí. Però la falange no la mou ningú més que ell, dirigint una obra que amuntega despropòsits i ridículs. L’últim el va viure el Barça a Riad contra el Reial Madrid, com si volgués estar al nivell de la vergonya que suposa disputar la Supercopa sota els trons absolutistes de l’Aràbia Saudita. Allà on Laporta i Florentino van estar al seu aire.

Vinícius, en 39 minuts, ja havia marcat tres gols al Barça. I per molt que un pugui tenir la temptació de buscar culpables individuals –que, per cert, van sobrar–, les penúries tàctiques van ser d’un calibre tan gran que ja no n’hi haurà prou amb els retrets al futbolista de torn. Xavi va creure convenient que Araujo comencés el partit al lateral dret, sense adonar-se que aquesta temporada la seva nèmesi, Vinícius, amb prou feines trepitja la calç. I, és clar, el reajustament tàctic del tècnic blaugrana va comportar una altra vegada situar Koundé al centre de la defensa. Ja són massa morts a l’estilós armari els que amuntega el francès.

Xavi també va creure que seria una bona idea que, davant aquest Reial Madrid físic i dinàmic al qual tant li agrada córrer, havia de situar la seva línia defensiva al centre del camp. Sense tenir en compte que els seus futbolistes pressionen amb l’ímpetu destructiu d’una alba de Jägermeister. I sense adonar-se’n que compta amb un porter, Iñaki Peña, que prefereix deixar-se engolir pel travesser abans que llançar-se a la muntanya.

Les conseqüències a tot això van ser immediates. Bellingham, que veu el futbol que d’altres ni tan sols són capaços d’imaginar, es va quedar sol en la divisòria. De Jong el va mirar de lluny i Christensen va pensar que havia d’anar contra ell. Era just el que esperava l’anglès, que només va haver de girar i fer passar la pilota a l’esquena de l’eixelebrat Koundé. Iñaki Peña no va sortir a buscar la pilota. I VinÍcius, tan tranquil, el va regatejar a velocitat de passeig per marcar a plaer.

En el 2-0, el Reial Madrid va tornar a agrair que els centrecampistes del Barça, sense cap lideratge, i contagiats pel ritme ronsejaire de Gündogan, es neguessin a anar a la pressió. Sergi Roberto, sí, el capità d’aquest Barça del 2024, va decidir que seria una bona opció deixar que Carvajal fes una puntada de peu des de l’altre oceà. Aquella acció, que en qualsevol nit hagués acabat al bagul de les pols oblidades, va provocar no obstant el drama. Quan Christensen es va donar la volta, amb empenta de llauna, Rodrygo ja corria amb la pilota com un boig. Només va haver de centrar al segon pal perquè Vinícius s’abalancés a buscar el gol.

Correccions a ull

Per molt que el Madrid jugués segur que podria viure tan tranquil al ralentí, el Barça no podia anar molt més enllà. D’acord, Lewandowski va deixar anar un bon xut a la frontal per retallar distàncies. Però veient que la pilota no corria, que Pedri encara no està per a gaires carreres, que l’encenedor de Ferran Torres no té pedra, que les correccions de Xavi són a ull, i que la presumpta solució, Vitor Roque, és un nen de 18 anys pagat a preu d’or en qui ningú es va fixar, poca cosa es podia esperar.

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

Araujo, un altre que s’ha deixat portar pel corrent de decadència, va agafar del coll Vinícius a l’àrea petita. Mai hauria arribat a la centrada el brasiler. Tant se val. Ja marcaria de penal. I la deixadesa ja va ser extrema en el 4-1 atrapat per Rodrygo, abans que Araujo, trasbalsat, acabés guanyant-se l’expulsió a 20 minuts del final després d’una puntada de peu a deshora a Vinícius.

"L’esperança humana és una cosa gran; però quan s’ha perdut certa perspectiva una boira de ridícul envaeix la vall de llàgrimes". Ho va deixar escrit el maleït Casavella en el seu Watusi. Ho deixa escrit aquest Barça que no té cap altre rumb que el de la perdició.