Una caricatura d’equip

És impossible tapar les evidències i quan el Barça avança mig pas, en retrocedeix dos. La comparació amb el Girona és demolidora

Francisco Cabezas

Xavi Hernández arrossega moltes de les misèries que ens defineixen: pensem una cosa, en diem una altra i fem només el que podem. Fins que arriba la plantofada i, ben dignes, fem cara que res ens fa mal. Bé és cert que aquest Girona és, amb diferència, el millor equip de la Lliga. I que el seu entrenador, Míchel, ha sabut donar sentit a la catedral futbolística enginyada pel seu director esportiu, Quique Cárcel. Que el Girona escombrés a Montjuïc el Barça, ja quart classificat, era una possibilitat que només podien negar els que entenen el futbol com a permanent exercici de nostàlgia. Just on està atrapat aquest Barcelona incapaç d’avançar, en permanent guerra contra enemics sense rostre, i sense cap rastre, ja no d’excel·lència, sinó de seny.

En aquest Barça on per habitar un despatx no hi ha més mèrit que la riallada i l’aplaudiment, on els agents –Jorge Mendes o qui sigui–, i no els ideòlegs del joc són els que confeccionen les plantilles, i on els futbolistes, dos anys després, encara no saben a què juguen de tantes voltes que ha fet la nòria, jornades com la d’aquest diumenge ja no estranyen. Perquè l’equip, amb prou feines, aguanta un parell de nits de sexe sense amor com contra el Porto o l’Atlètic. Però amb el fantasma de la destrempada esperant a cada una de les cantonades del llit.

Notícies relacionades

Just després que Lewandowski, jugador franquícia i titular per decret als seus 35 anys malgrat el seu evident crepuscle, posés l’espatlla i no el cap per rematar a gol –l’altre dia ho va intentar amb l’orella–, Stuani, als seus 37, marcava després de sortir de la banqueta amb la parsimònia de qui es reconeix en l’ofici. Serveixi el detall per aplicar el joc de miralls. Mentre al púlpit mediàtic de la Ciutat Esportiva Joan Gamper es continua parlant de triangles i joc de posició, conceptes que han acabat sent tan eteris i nocius com les crispetes banyades en sal amb què el cambrer pretén que continuïs emborratxant-te, el Girona aplica el pla sense més ni més. Iván Martín i Aleix García van engolir Gündogan, De Jong i Pedri mentre tramaven aliances, bé amb Miguel Gutiérrez per una banda, bé amb Yan Couto per l’altra.

Koundé i Cancelo, tots dos fora de focus, van ser sacsejats sense remei. I cada ofensiva gironina va servir perquè al monstre de Frankenstein amb què treballa Xavi li caiguessin tots els cargols. Alhora, Raphinha, com si portés un típex a les botes, s’encarregava d’esborrar totes les seves bones accions, i João Félix, un dia en què no tenia ningú amb qui barallar-se, es quedava a la lluna donant la raó als que li critiquen viure en un parèntesi. El Barça de Xavi ja no és més que la caricatura del Girona de Míchel. Perquè amb la propaganda, avançada de la mentida, mai es construeixen projectes, només s’emmascara la decrepitud.

Temes:

Montjuïc Girona Xavi Hernández

Inicia sessió 0 Comentaris

Tsygankov ressuscita un Girona que aconsegueix sortir del descens

El Barça fregeix l’Olympiacos amb defensa i 13 triples