‘El Chava’, el ciclista inoblidable

És impossible oblidar José María Jiménez. El dia de la Constitució del 2003, amb tot just 31 anys, ara en fa 20 i encara amb molts quilòmetres a les cames, però no al cap, El Chava va morir a Madrid. Tot just dos mesos i mig més tard, el 14 de febrer del 2004, va morir Marco Pantani, El Pirata, a Rímini. Van sintonitzar en la seva bona trajectòria com a corredors per haver sigut els millors escaladors de finals del segle passat. Van coincidir, a les aigües turbulentes del ciclisme, que tots dos van entrar en les tenebres d’aquest esport en l’època de gurus com Eufemiano Fuentes i van acabar submergits al terrible bassal de les drogues. Van morir per la mateixa causa i amb els mateixos efectes; el corredor castellà, en una clínica madrilenya; i l’italià, en un hotel de trista estructura.

El Chava, 20 anys després de la seva mort, continua sent admirat. Amic de toreros com José Tomás, i fins i tot d’algun il·lustre futbolista contemporani, va reunir tots els paràmetres per ser distingit com un esportista d’època. Va ser el que va fer aixecar els aficionats dels sofàs i els va despertar de les migdiades amb atacs de categoria; ningú gosava seguir-lo. A Miguel Induráin, quan ja apuntava a la retirada, se li obrien els ulls admirat pel seu jove pupil avilès.

Però també va ser capaç de provocar grans decepcions, però no van ser d’odi sinó d’entrega –en això només Mikel Landa l’ha igualat dues dècades després– perquè fos tan ídol en les coses bones com en les dolentes.

Mai va trair ningú, capaç de presentar-se a una entrevista al Parador de Segòvia, a l’hora pactada durant la Vuelta a Espanya, però patint el periodista per la tremenda olor a xoriço del seu alè, el que havia devorat a la seva habitació mentre altres companys ciclistes menjaven papilles o cereals. Va ser únic en la seva espècie amb una llegenda que va molt més enllà del tercer i cinquè lloc en la Vuelta i de la vuitena posició en el Tour.

Sense cap dubte, la Vuelta del 1998 va ser la seva millor carrera, embotellat en un combat amb el seu company d’equip Abraham Olano, vencedor a Madrid, que va anar més enllà del duel a les carreteres i que va omplir pàgines de diaris i hores de ràdio. "¡Moveu l’arbre que el Manzano va madur!". Manzano, en al·lusió al segon cognom d’Olano, va ser un crit que va escoltar el pilot a pocs dies del final d’aquella Vuelta quan Jiménez reclamava acció sabent que el seu cap de files al Banesto patia en les últimes etapes de la cursa.

Va arribar tercer i va pujar al podi de la Castellana. L’endemà hi va haver festa al seu poble, potser el més ciclista del món, El Barraco, d’on eren també Ángel Arroyo (tercer en el Tour del 1983) i Carlos Sastre, guanyador de la ronda francesa del 2008 a part de ser cunyat d’El Chava, sobrenom que Jiménez sempre escrivia amb ve baixa, tot i que vingués de chabacano. "Així ho hem posat tota la vida en la meva família, i perquè em dona la gana", era la seva explicació. Calia respectar-ho, a fer punyetes la Real Academia Española Castellana, i tots a posar-lo amb ve baixa.

L’anècdota del 1999

Va guanyar la Vuelta de 2000 i en la del 1999 se’l recorda emprenyat amb el periodista que va escriure que no correria el Tour. "¿I tu com ho saps? M’hi aposto el que vulguis que aniré al Tour". Es va acordar una aposta: el que perdés, pagaria una canya al vencedor a la sortida de Salamanca de la Vuelta d’aquell any. El Chava no va anar al Tour i El Chava es va pagar una cervesa a l’hotel del Banesto de la capital de Salamanca; això sí, en aquella ocasió només va prendre un cafè amb llet.

José Tomás va anar a veure’l a l’etapa reina del Tour del 1998, la ronda francesa més terrible i mísera de la història, marcada pel dopatge, els escorcolls policials, retirades d’equips i fins i tot per arrestos. El 27 de juliol (s’havia endarrerit el Tour per culpa del Mundial de futbol que es va jugar a França amb victòria dels bleus) es va sortir de Grenoble, sota la pluja, per arribar a l’estació alpina de Les Deux Alpes.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

El Chava va saludar i va abraçar el seu amic torero, que va fer l’etapa acompanyant Eusebio Unzué al cotxe del Banesto. I tot seguit va anar cap als cotxes del Mercatone Uno ja que volia parlar amb Pantani per saber els plans d’El Pirata. Amb bones paraules el ciclista italià li va dir que ell buscaria l’etapa, que en tenia preparada una de gran i que si podia, que el seguís. De sortida ja va veure que no podria obsequiar el seu amic torero i que era millor veure des de la barrera l’exhibició de Pantani, que va atacar Jan Ullrich, de groc, per començar a guanyar el Tour del caos i les pastilles.

Fa 20 anys es va apagar la llum d’El Chava. Azucena, la seva vídua, va continuar estimant-lo i recordant-lo, i rient de les ocurrències, com quan va cremar un BMW que havia recollit a Andorra després de la Vuelta del 1999. A l’arribar a Àvila es va equivocar de combustible i el motor va quedar inservible. Així era El Chava, que va córrer massa ràpid i que el 6 de febrer pròxim compliria 53 anys.