Reial Societat - Barcelona: Araujo obra un miracle per aconseguir la victòria

Tres visites seguides a Sant Sebastià coronades amb victòria, que tot i ser reals eren enganyoses. Van amagar les tres autèntics suplicis. Segurament no van tenir la dimensió de la pallissa futbolística a què va sotmetre la Reial al Barça ahir a la nit, a qui va maltractar com a un ninot.

Però es va afegir el quart triomf. Gràcies a un miracle que va beneficiar el campió per emportar-se el botí dels tres punts sense haver merescut ni tan sols el puntet que estava obtenint amb l’empat. Va caure del cel el miracle, però no de qui se suposa, sinó d’algú de carn i os. Pel cel volava Ronald Araujo en una irrupció impetuosa i desesperada per agafar una pilota penjada en l’única acció positiva d’Ilkay Gündogan en tota la nit.

Xavi va voler mantenir la idea del clàssic, però la sortida de l’equip al camp no es va assemblar en res. Només es va assemblar amb el desenllaç, amb un gol en el temps afegit que va sentenciar el duel en favor del pitjor equip. Del visitant en els dos casos. Fa una setmana va ser el Madrid; ahir a la nit el Barça.

Igual que Bellingham, Araujo va avisar primer amb un obús que va rebutjar Remiro, ho va intentar Gavi amb un xutet innocent i finalment va causar la tragèdia local Araujo amb una aparició que va evitar no només una derrota: va evitar una crisi que evitava que el Girona i el Madrid s’allunyessin a sis punts.

Els plans de Xavi de perpetuar el dispositiu no van tenir cap efecte beneficiós. És veritat que Araujo va seguir de lateral dret, que Fermín va ocupar la zona de l’interior i que Cancelo va repetir com a extrem dret, però el Barça no va tenir res a veure. Els reforços de Koundé i Lewandowski com a titulars tampoc van aportar un plus. Al contrari, el francès va regalar una pilota a Oyarzabal que va poder costar el primer gol. Perdó, el segon.

Sí que es va assemblar, en canvi, l’entrada del Barça a la que va perpetrar a Granada. Un robatori a Gavi en la primera possessió va calcar l’inici de Los Cármenes. Aquell dia Bryan Zaragoza va marcar el gol als 18 segons. Barrenetxea el va fer als 27 segons. Ho va impedir una gran intervenció de Ter Stegen. Amb el peu va evitar que la poca traça de Koundé es transformés en un gol, el segon. El córner el va rematar de cap massa creuat Merino i al quart d’hora Kubo va tenir als seus peus el quart gol. No és cap exageració. Així de lamentable i vergonyosa va ser l’entrada del Barça a la gespa. Indigna.

Un 4-0 en el primer quart d’hora hauria sigut perfectament raonable. O en el descans, perquè en la següent mitja hora, el Barça només va reajustar les seves posicions defensives i va reduir el monumental índex d’errors. No es pot dir que l’equip comencés a jugar, sinó que va poder escapolir-se del setge reialista, calcant el dispositiu blaugrana: eren tres contra tres al mig del camp, però semblaven sis contra tres. La defensa era una calamitat i la davantera no existia.

Gündogan es va deixar en evidència a si mateix. Després de lamentar la falta de caràcter o de ràbia per la derrota de Montjuïc es podia esperar una reacció de geni, seva en primer lloc per haver assenyalat els altres. Va perdre nou vegades la pilota en la meitat inicial, el que és demencial tractant-se d’un migcampista suposadament de garanties –per no donar-ne va ser rellevat Oriol Romeu, ¿oi?– i, sobretot, tractant-se d’ell, per veterà i per espieta.

Ni ell ni ningú va exposar un gram de rebel·lia, de mala llet pel ball a què estaven sent sotmesos. El Barça va ser un equip pusil·lànime, sense força ni orgull, dominat i sotmès per la Reial, i això que estaven tots avisats de la seva entitat.

Si el missatge de l’entrenador no s’havia escoltat, i aquesta podria ser una de les raons del desastre preliminar, Xavi va tenir l’oportunitat de repetir-lo, reforçar-lo o canviar-lo en el descans. Les parets devien ressonar perquè, com a mínim, el que devien sentir havia de ser un reguitzell d’improperis i grolleries. Pitjor, també de solucions. No n’hi havia prou amb una reacció enèrgica, sinó que era imprescindible una resposta futbolística.

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

No es va entreveure el rebot col·lectiu més enllà que acabés la sagnia del setge sobre l’àrea de Ter Stegen. No n’hi va haver prou amb les paraules de l’entrenador ni la introspecció dels futbolistes, amb la qual cosa la tercera opció eren les substitucions. Esgotar les cinc hauria sigut insuficient per promoure prou regeneració per igualar la formidable Reial que va fer ballar el Barça més temps i exhibint més superioritat en totes les facetes. Però amb pitjor punteria, calamitosa imperícia, nefasta destresa rematadora.

Van entrar primer Pedri i Ferran i no va funcionar. Van irrompre Lamine Yamal i Raphinha una estona després, i tampoc. No era problema dels davanters, sinó del joc. El Barça no va lligar cap jugada decent fins al minut 90 i la prova van ser les tres rematades consecutives que, al final, van obrar un fenomen sobrenatural.