¿Vol ser president de la RFEF o una federació territorial? Més val que ja estigui dins

Aquesta és l’explicació de l’expresident d’una federació de futbol quan se li pregunta sobre aquesta idea estesa que la RFEF es gestiona a través d’una xarxa clientelar, entenent com a tal l’entramat de favors i complicitats que promouen la continuïtat i l’immobilisme. En joc, poder i diners, com no.

Per certificar aquesta realitat assumida des de fa molt temps i que va més enllà de l’era Rubiales, només fa falta comprovar quants anys fa que governen alguns presidents territorials. Óscar Fle Latorre, de la Federació Aragonesa, des del 1992; Marcelino S. Mate Martínez, de la castellanolleonesa, des del 1996; José Miguel Monje Carrillo, de la murciana, des del 2004.

Serien els casos de prolongació extrema, però que donen una noció sobre les bones retribucions que comporta el càrrec i la complexitat que suposa reformar o canviar les estructures que dirigeixen el futbol espanyol. Es pot recordar que abans que Luis Rubiales va existir un Ángel María Villar que va presidir la RFEF durant 29 anys. I que a un president sol succeir-lo un vicepresident.

Acontentar un grup

El màxim organisme futbolístic espanyol, que és una entitat privada tot i que d’utilitat pública, elegeix el seu president a través d’una assemblea de 140 membres. Però la seva constitució depèn en gran manera dels 19 presidents territorials, per això l’aspirant a ser el nou Rubiales abans que res haurà d’acontentar aquest grup reduït.

No és tan difícil si s’és dins i es coneixen els túnels de la institució. Si no, doncs passa el que a Iker Casillas, l’interès del qual per desbancar Rubiales en les últimes eleccions van tenir forma de globus sonda i poc més. Rubiales va guanyar sense oposició, com tantes altres vegades en el passat Villar. «És tot molt Kremlin i des de dins resulta molt fàcil dominar tot aquest mercadeig», assevera un bon coneixedor dels racons federatius.

La reforma que es va emprendre fa uns anys va ampliar el nombre d’assembleistes i va consolidar l’estructura clientelar. Abans no passaven dels 90. ¿Més vots, més democràcia? No exactament. Els 19 presidents i el capitost de la RFEF tenen vot fix, la resta, fins als 140, són electes. D’ells, abunda el vot dels no professionals: en clubs (29), jugadors (19), entrenadors (10) i àrbitres (7). En total, el 60%. És rellevant perquè els no professionals són aquells que els presidents de les respectives federacions poden controlar amb eficàcia. Els clubs professionals, en canvi, es van quedar en minoria, tot just 11 representants de Primera i 9 de Segona A.

«Si de la teva jurisdicció depenen tres clubs i un parell de jugadors, pots guanyar-te’ls recolzant les seves campanyes des de la federació. Vas a un jugador de l’Europa CF o el Cornellà, per dir alguna cosa, que saps que pot ser afí a la teva filosofia, i bolques tot l’aparell perquè sigui votat», explica l’expresident federatiu.

Salt d’ingressos

Per a tot això, per exercir el control, fan falta diners i les territorials estan ben lubrificades per part de la RFEF, la qual ingressa cada vegada més. Un total de 347,8 milions d’euros en l’exercici del 2022. Un salt substancial respecte a l’últim any de Villar. ¿I d’on surt? Doncs de drets de televisió, patrocinis, publicitat, serveis federatius (entre els quals s’inclouen llicències arbitratges o quotes de clubs), i els ingressos per seleccions nacionals i organització de competicions. D’aquests 347,8 milions, 214,2 es reparteixen en subvencions, la major part per a clubs i associacions, seguit per les federacions. En aquest sentit, Rubiales ha sabut cuidar les territorials i els seus barons.

Notícies relacionades

Vine a escalar i gaudeix de la música en directe

Per què Espanya és un país ideal per a l'escalada

Amb Rubiales, els presidents de la Federació obtenen sous anuals d’entre 85.000 i 150.000 euros. Al de la catalana, Joan Soteras, se li adjudiquen uns 120.000 euros. A part, dietes substancials per desplaçaments a Madrid per assistir a comissions. I la possibilitat de viatges amb la selecció.

No és estrany, doncs, que cada vegada que hi hagi comicis, es produeixin embolics i impugnacions, almenys en la catalana. Soteras, que no ha volgut parlar amb aquest diari per a aquest reportatge, va heretar el càrrec el 2018 d’Andreu Subies, acusat de corrupció i qui prèviament l’havia fet vicepresident.