Ningú va voler el ‘10’ del Barça que Ansu va heretar de Messi

Tant és que ningú vol portar aquesta samarreta. Ningú és ningú. Ara ha quedat buida, penjada al vestidor de la ciutat esportiva, arraconada a la Botiga perquè no té amo, tal si hagués pertangut a algun proscrit que hagi deixat una bruixeria. L’últim, un jove adolescent que va tenir la valentia d’assumir l’encàrrec del club per heretar el pes de la història messiànica a la seva esquena, no li va valer de res.

Dos anys amb el ‘10’, una tortura de lesions i camí de Brighton sense acomiadar-se ni tan sols de la seva gent. Ni de la plantilla –una freda trucada amb Xavi va certificar el seu adeu– ni de la gent. De Sevilla, on estava amb la seva família a Herrera, el poble on va començar tot, al sud d’Anglaterra. Sense cap escala a Barcelona.

Un número que espanta

A Messi, el qual la va honrar durant més d’una dècada inoblidable, li va passar una cosa similar. Va venir d’Eivissa per firmar la seva renovació amb el Barça i poc després es trobava en un avió privat camí de París on va viure, com acaba de confessar Neymar, «un infern», víctima fins i tot d’un ‘escrache’ a la porta de casa seva. 

Sembla irreal, però cap jugador de la plantilla de Xavi se sent amb força, autoritat futbolística i lideratge per enfundar-se aquest dorsal que va pertànyer al seu dia a Ronaldinho, el somriure que va fer activar el cercle virtuós, o Riquelme, a qui l’hi van treure precisament per donar-l’hi al brasiler que es va apagar massa aviat. Tot i que el Barça va renéixer de la mà de Messi.

El ‘10’ que va ser de Rivaldo i fins i tot de Guardiola quan va apuntar en el ‘Dream Team’ (1991-92), just després que el lluís el seu gran amic Michael Laudrup. El mateix que va utilitzar «un davanter de dibuixos animats», com va qualificar Valdano Romário, aquell golejador que va certificar el final del ‘Dream Team’ perquè va significar un punt i a part a l’obra que va edificar Cruyff des de la banqueta.

Maradona, Suárez, Kubala...

El ‘10’ de Maradona (l’autèntic) i del ‘Maradona dels Carpats’ (el romanès Hagi) quan els dorsals no tenien nom ni capricis personals. El ‘10’ que també va anar després de Gary Lineker. O de Maradona. O de Luis Suárez. Fins i tot de Kubala. I d’Evaristo de Macedo. O de Paulino Alcántara, el ‘Romperredes’. O Ángel Arocha, tots dos a principis del segle passat.

Pot explicar-se la història del Barça a través dels propietaris, ocasionals o fixos, d’aquesta samarreta. Pot ara també explicar-se la situació actual d’un club, submergit en la misèria econòmica, víctima dels malbarataments. Quan va tenir diners, i en va tenir molts, els va malversar.

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Ara, en canvi, viu al dia, agafat a agendes d’agents famosos, tipus Jorge Mendes, reclutant jugadors cedits (João Félix i João Cancelo) que no són seus. Ni poden ser-ho. Venen llogats. Ni més, ni menys. João Félix ha triat, per exemple, el dorsal 14, amb aroma cruyffista, però fora del Camp Nou on Johan sempre va lluir el 9. En el Barça aquest número és de Lewandowski. I l’11 està al cos de Raphinha.

Però l’immens buit que deixa aquell 10 orfe provoca una imatge per a la història. D’aquí uns anys, quan es repassi el que ha passat en aquests temps del ‘laportisme’, capítol dos, potser hi ha historiadors del pensament culer que dedicaran el seu temps i talent a investigar tan tremenda disfunció. El ‘6’ de Xavi és de Gavi. I el ‘8’ d’Iniesta pertany a Pedri. Però el ‘10’ ja no és de ningú.