El Barcelona aparta Dembélé en el triomf contra el Milan davant la resignació de Xavi: «Marxa. No hi ha res a fer»

El pitjor de ser una estrella, del futbol, de la cançó, del que sigui, és que la resplendor t’impedeix observar la teva degradació. 

A un quart d’hora amb cotxe de l’Allegiant Stadium hi ha el vell International Hotel de Las Vegas, allà on Elvis va fer més de 600 concerts mentre la seva poderosa veu combatia contra les drogues, l’alcohol, la panxa, la suor i una estampa que de tan decrèpita era magnètica. Qui sap si al primet Ousmane Dembélé li han explicat alguna vegada aquelles històries, però el seu pas desmanegat per les tripes d’aquest camp de Nevada, amb la caputxa sobre els ulls i el somriure del Joker, remet a una figura trista i incompresa, però a la qual han promès que el millor de la seva carrera està per arribar. Els aduladors i els comissionistes mai falten.

De moment, Xavi Hernández, que ha acabat veient el que al seu dia no va voler veure, el va apartar de la convocatòria en l’últim partit del Barcelona en la gira nord-americana, amb triomf davant el Milan gràcies a un bon gol del revitalitzat Ansu. De res va servir a Dembélé haver agafat l’avió cap a Las Vegas. Llevat que el futbolista torni a sorprendre amb un últim regateig, genial o surrealista, Xavi entén que el seu lloc ja no és al seu vestidor, sinó al camerino del PSG.

«Estic decebut. Ens ha dit que marxava i no hi ha res a fer. Em sap greu... L’hem cuidat molt perquè fos feliç. Però és la llei del mercat. No podem competir amb la seva proposta. És una pena», es va resignar Xavi a la conclusió del partit, intentant no fer encara més sang.

De moment, hi ha futbolistes que haurien de sortir beneficiats si Dembélé acaba consumant la seva fugida a la passarel·la parisenca. El principal és Raphinha, sí, fins no fa gaire representat per Deco, el director esportiu que el Barcelona encara no s’ha dignat a oficialitzar. I allà, per l’extrem destre que ara no pensa perdre, el brasiler va sobresortir en l’onze inicial d’un Xavi que va voler repartir esforços a menys d’una setmana del Gamper davant el Tottenham (8 d’agost) i en el penúltim revolt de l’inici de Lliga a Getafe (13 d’agost).

Va tenir continuïtat Fermín a l’interior després del seu infantament en el clàssic de Dallas. Va fer el que va poder, tot i que va pagar l’escassetat d’aliats entre línies. I Abde, que encara no sap què serà d’ell, es va quedar amb la vora esquerra de l’atac mentre Ferran Torres continuava fent oposicions –aquesta vegada sense encert– per ser el principal recanvi de Lewandowski com a ariet. Cada vegada sembla més necessària l’arribada de Vitor Roque a l’equip.

Raphinha, en qualsevol cas, es va destacar com el principal generador de perill de l’atac blaugrana, diluït com estava Abde respecte a Florenzi i Ferran Torres davant capitostos com Thiaw i Tomori. Tot i que va ser un robatori del menut Fermín a l’àrea el preàmbul de la millor ocasió blaugrana del primer temps, amb una rematada al pal de Koundé.

En un escenari marcat pel ritme gansoner, durant llargs trams qui no va tenir rival a la zona ampla va ser Oriol Romeu, que n’ha tingut prou amb dues estones per demostrar que la seva posició en l’equip hauria de ser inamovible per al seu entrenador en la temporada de la marxa de Sergio Busquets. Molts més dubtes continuen deixant noms ja coneguts, especialment el de Marcos Alonso, que encara va poder agrair que Pulisic no es decidís a turmentar-lo abans que Balde tornés a millorar les seves prestacions amb les mans a les butxaques.

Koundé, mentrestant, està guanyant minuts en el centre de la defensa a costa de desplaçar Araujo a un lateral dret on ningú en el club ha sigut capaç d’omplir el buit. El defensa francès, notable en el clàssic, poc va poder fer quan el diable Leao va abandonar el marcatge de l’uruguaià a la vora per explorar el coll del camp. El portuguès se’n va anar de Koundé, tot i que el xut el va acabar rebutjant el porter Iñaki Peña, titular aquesta vegada.

L’acció de veritat va arribar en el segon temps. Sobretot, gràcies a l’associació que van teixir Balde i Ansu al costat esquerre. Una incursió del carriler, de fet, va permetre a Ansu assajar una de les seves accions preferides, la retallada i la rosca des del vèrtex de l’àrea. Aquesta vegada, el seu xut va deixar sense alè un bon porter com Maignan, paralitzat en el 0-1. El davanter va córrer llavors cap a la banda, on esperaven Dembélé i Kessié, tots dos en xandall, a ser abraçats.

Araujo es va quedar sense celebrar el segon gol a l’agafar la centrada de Lewandowski des de posició de fora de joc. I l’adolescent Lamine Yamal, als seus 16 anys, va tornar a evidenciar que, amb confiança i minuts, té prou capacitat per emular les gestes tramades des de la Masia.

En el futbol, ja se sap, no costa trobar nous motius per a l’esperança.

El temps de Dembélé, mentrestant, es consumeix sota la caputxa.

Fitxa tècnica:

Milan: Maignan; Florenzi (Kaululu, min. 64), Thiaw, Tomori, Theo Hernández; Krunic, Loftus-Cheek, Reijnders; Pulisic, Giroud (Colombo, min. 70) i Leao.

Notícies relacionades

La UEFA farà una ronda de consultes abans de decidir sobre el Vila-real-Barça a Miami

La UEFA tria el Metropolitano per a la final de la Champions del 2027

Barcelona: I. Peña; Araujo, Koundé (S. Dest, min. 67), Eric Garcia, M. Alonso (Balde, min. 46); O. Romeu, Fermín López (De Jong, min. 46), Pedri (S. Roberto, min. 46); Raphinha (Lamine Yamal, min. 67), F. Torres i Abde (Ansu, min. 46).

Gols: 0-1: Ansu (min. 56).