Josemi ‘la Araña’, l’entrenador de porters amb paràlisi cerebral del Leganés

«El que va passar amb el Josemi és que el van matar al néixer. Així va estar quatre minuts. Després, una màquina respirava per ell. Ens van dir: ‘Vostès han de decidir si l’hi volen treure’. Ho vam fer i va començar a agafar aire per si mateix. A partir d’allà, hem estat tota la vida d’especialista en especialista». Parla el Juanjo, una d’aquelles persones que cal escoltar atentament sense posar cap límit a la conversa. Les seves paraules prologuen la història del quart dels seus fills, José Miguel del Barrio, que ni la paràlisi cerebral ni la discapacitat intel·lectual han privat de complir el seu somni.

Des de la temporada 2021/2022, el Josemi és ajudant d’Alberto González, entrenador de porters del CD Leganés B, una oportunitat laboral sorgida en el marc del projecte #MásSueñosMenosLímites, que desenvolupa la Fundación AMÁS amb el conjunt ‘pepinero’. «Una iniciativa que sorgeix de la demanda de les persones, cansades que els seus somnis laborals o formatius no es compleixin, i aquesta demanda és la que es comunica directament a les empreses o entitats a través d’una eina innovadora com és el videocurrículum. Això canvia el guió habitual i està generant resultats increïbles», explica Sonia Hernández, la preparadora laboral de l’entitat, que participa en la conversa polifònica en la qual participa EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, junt amb tots els citats i Nerea Cacho, de la Fundación CD Leganés.

El Juanjo, la clau vital

El Josemi munta el fòrum improvisat que el tindrà com a protagonista col·locant les cadires al seu voltant. Tots són (i som) allà per escoltar i acompanyar un cas d’èxit que ell s’ha preocupat per escriure en els seus 38 anys de superació. A més del seu acompliment laboral en el CD Leganés, és un dels capitans de la secció Genuine del conjunt madrileny.

L’equip sorgit sota la iniciativa que des de la temporada 2017/2018 desenvolupa LaLiga i que fomenta l’esport entre persones amb discapacitat intel·lectual. Una pàgina més en l’extensa carrera de ‘la Araña’. «¡Ha sigut campió d’Espanya diverses vegades!», ressalta amb el Juanjo, que mira el seu fill amb una admiració que supera fins i tot l’habitual connexió paternofilial.

«¡He fet de tot en els equips en els quals ha jugat!», afirma un home dedicat a la seva família, per la qual sempre ha treballat al límit de les seves forces. «A mi em van jubilar, pel càncer, però jo continuaria als 70 i escaig sense problema...», apunta mentre tradueix amb un mim entendridor algunes paraules que surten més poc entenedores de la boca del seu fill, al qual asseca la saliva perquè el seu discurs arribi de la millor manera.

La seva és una relació fortíssima. «Juanjo, gràcies a tu, el Josemi viu la seva vida», li recorden els altres integrants de la conversa coral. El seu fill els secunda a tots i comparteix el respecte que professen per ell, que anomena de manera carinyosa el seu representant. «Mira, només hi ha una manera de fer-me plorar: si algú parla malament de la meva família. Des del minut zero, sense saber el que em passava, ells han estat al meu costat», confessa el Josemi.

Es tracta d’algú que ha perdut el sentit del dolor després d’un laberíntic recorregut de metges. Els problemes neurològics que patia el Josemi el portaven a perdre l’equilibri. Els cops van provocar que tingui cosida el nas i una cella. Tot i que van acabar per fer resistent ‘la Araña’, com ell mateix explica en una anècdota que desencadena la rialla.

Acondroplàsia

«El meu sobrenom ve perquè quan jo vaig començar a jugar a futbol sala no mesurava. ¡Sortia com un boig a buscar la pilota per intentar atrapar-la de la manera que fos! No importava si era dins o fora de l’àrea», explica l’ajudant de porters del Leganés, que aprofita el clímax de la tertúlia per parlar d’una «experiència horrorosa». «En un partit em van pegar una pilotada a les meves ‘parts nobles’. Em vaig quedar mig endormiscat, però jo, que soc molt tossut, em vaig agafar fort al pal i vaig dir: ‘¡Mira, tu no entres!’. Així va ser», relata un jugador que el seu pare va acabar «per embenar com un boxejador».

Tot i que el Juanjo sempre s’esforça perquè res falli en la preparació del Josemi, un dia les presses li van jugar una mala passada. «En una jornada de la Genuine li vaig posar malament les botes: a un peu una de futbol sala i a l’altre una de futbol 8. Però no només això, també vaig intercanviar la dreta amb l’esquerra», recorda amb gràcia. «¡No em va quedar més remei que cridar l’àrbitre! Em sentia molt estrany, fins i tot els meus companys se’n van adonar i van acabar demanant temps mort», explica un porter que es pren molt seriosament la seva feina en el CD Leganés B.

«El Josemi és sempre el primer a arribar i el que inicia la feina. Mai perd l’atenció del material que falta i s’organitza de manera fenomenal. És tan bo que algunes vegades fins i tot es posa a sota dels pals i no ho fa gens malament. Té total llibertat per donar instruccions i no és la primera vegada ni serà l’última que dona un consell als porters», diu amb estimació Alberto González, entrenador de porters del CD Leganés B, en el qual està plenament integrat. «A ell també li toquen les bromes, no se n’escapa».

Del que sí que està exonerat és de les multes per impuntualitat, «per la qual cosa a mi només em toca menjar pizza», es vanta. Els jugadors del filial ‘pepinero’ paguen les seves sancions convidant la resta del grup, en el qual el Josemi és un més. «Això és just el que pretenen la Fundación CD Leganés i la Fundación AMÁS amb #MásSueñosMenosLímites: una inclusió veritable en la qual una persona té una feina amb base en els seus interessos i la desenvolupa en un entorn normalitzat», recalca Sonia Hernández.

El projecte del qual forma part el treballador del CD Leganés inverteix la lògica de buscar una oferta primer i després el candidat ideal. L’entitat parteix dels somnis de cada persona i els demana que exposin les seves competències, a més que interpel·lin empreses en les quals es visualitzen treballant.

Fruit d’aquest procés va sorgir l’oportunitat del Josemi, a qui l’aventura professional li ha canviat fins i tot les preferències futbolístiques. «Abans era, primer del Reial Madrid, i després, de la resta. Ara soc, primer del CD Leganés, i després, de la resta», diu, mentre es besa l’escut de l’equip blanc-i-blau. Una cosa similar li ha passat quant als referents individuals.

«Des de petit sempre em va agradar Buyo, per les seves estirades, després em vaig fer seguidor de Casillas, també disfrutant de la seva manera de parar. Però ara valoro molt els porters que hem tingut en el primer equip, com ‘Pichu’ Cuéllar o Serantes, i per descomptat, els meus companys en el filial», justifica un professional que ha caigut al lloc correcte. Perquè no tot ha sigut un camí de roses en la seva evolució com a jugador.

El millor ambaixador

«Me’n vaig haver d’anar d’un equip perquè els meus companys no paraven de dir-me: ‘Que dolent que ets, Josemi, per la teva culpa ens fan tots els gols’. No paraven de renyar-me i em feien sentir com una merda», relata amb tristesa i es rebel·la contra els comentaris del passat. «¡A veure si es pensen que a mi no m’agrada guanyar! Al revés, jo odio perdre», ambiciona, a la qual cosa els seus companys de conversa li repliquen: «Però també cal saber perdre», i ell sentencia: «Sí, cal saber perdre, però no m’agrada».

Notícies relacionades

Tractament conservador per al genoll de Gavi, de moment

La Vuelta sobreviu a Valladolid

Per això la meta esportiva més pròxima del Josemi és «sumar dues temporades més com a jugador per guanyar la lliga Genuine o acabar entre els tres primers». Després, «treure’m el carnet d’entrenador». I per arrodonir el pla: «Passar més temps amb la meva nòvia». Tot i que a ‘la Araña’ no li fan falta els èxits per triomfar, «perquè ell ja és una estrella, només fa falta veure com el reben a cada camp, sempre amb càntics», coincideixen a expressar els que viuen amb un dia a dia que l’ha convertit en un referent.

Segons conclouen des de la Fundación CD Leganés, «és el nostre millor ambaixador, perquè transmet millor que ningú els valors del club», però sobretot és algú que ha decidit el seu destí, sense pensar en limitacions. Disposat a parar-ho tot amb la seva teranyina, que no és cap altra que l’abraçada col·lectiva amb què finalitza una lliçó resumida en unes línies que no arriben a contenir el carinyo que el Juanjo i el Josemi tenen per les seves vides i per les de tots els que caminen al seu costat.