¿Qui està rebentant murs pel futbol femení? Quatre noms, una lluita.

Alèxia Putellas

La reina del futbol femení torna a la selecció aquest Mundial. Alèxia Putellas és el màxim exponent d’aquest esport, un honor acreditat per les seves dues Pilotes d’Or, que ja l’han fet històrica. Líder en les negociacions del retorn d’algunes de les 15 a la selecció, la capitana culer afronta el que s’espera que sigui el seu Mundial: com a referent, líder i icona. 

Després de la greu lesió de genoll que va patir (al lligament encreuat del genoll esquerre), que la va obligar a perdre’s l’Eurocopa a l’estiu, arriba a Austràlia i Nova Zelanda després d’aixecar la seva segona Champions amb el Barça. 

Serà la seva primera cita mundialista com a icona mundial del futbol femení. Amb ja innombrables trofeus a les seves prestatgeries, Alèxia Putellas personifica la (r)evolució del futbol femení. Arran de la seva carrera, moltes nenes han tingut el referent que històricament els ha faltat. Ella de petita ni tan sols somiava ser futbolista. Les coses que no es veuen, no existeixen. Ara, Putellas ha esfondrat un mur i s’ha convertit en el primer ídol de masses del futbol femení i líder de tot un moviment.

Megan Rapinoe

Mentre que Alèxia Putellas es caracteritza per la sobrietat, Megan Rapinoe és pura bogeria. La nord-americana ha sigut, juntament amb la futbolista brasilera Marta Vieira da Silva, una de les primeres futbolistes que han traspassat fronteres. En el cas de Rapinoe, la seva lluita incansable pels drets laborals de les futbolistes encapçalant la disputa amb la Federació amb l’‘Equal pay’ i liderant la visibilització del col·lectiu LGTBI+ l’ha convertit en una de les jugadores més conegudes arreu del món. Sense pèls a la llengua, ha defensat en públic i en privat la seva homosexualitat i ha lluitat per normalitzar-la en el món del futbol, eminentment masculí i gens tolerant en aquest sentit.

El Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda serà l’avantsala de l’adeu de Megan Rapinoe. L’estrella mediàtica de la selecció nord-americana posarà punt final a la seva carrera després de la cita mundialista, que comença el 20 de juliol. Abans que s’iniciï l’esdeveniment, a Rapinoe li falta un partit per arribar als 200 internacionals, i ha guanyat dues de les tres edicions en què ha participat. Sens dubte, a més d’uns números envejables, Rapinoe portarà sempre al seu historial el lideratge d’una lluita social que ha desafiat l’statu quo.

Sarina Weigmann

Les banquetes i els despatxos s’estan resistint al canvi. Poc permeables a les noves dinàmiques del futbol femení, avancen a un pas molt més lent que les transformacions aconseguides a la gespa. Les dones, malgrat que cada vegada hi són més presents, tenen encara moltes barreres per arribar als càrrecs de poder. A les banquetes, la majoria d’equips estan liderats per homes malgrat una dada aclaparadora: els grans tornejos continentals i mundials han proclamat campions conjunts dirigits per dones. El màxim exponent és Sarina Weigman.

La selecció anglesa es va proclamar l’estiu passat campiona de l’Eurocopa que jugaven a casa. L’estadi de Wembley es va rendir davant les Lionesses, que, comandades per Wiegman, van protagonitzar un torneig superb que els va servir perquè el trofeu es quedés a Anglaterra. Amb el títol, Weigman es va convertir en la primera entrenadora campiona de l’Eurocopa amb dos països diferents (els seus Països Baixos natals i Anglaterra) i la primera que la guanya amb una selecció que no és la del seu país d’origen.

Nadine Kessler

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

Amb 28 anys, l’exjugadora del Wolfsburg va haver de penjar les botes. Una lesió al genoll dret la va apartar de la gespa, però abans va poder aixecar la Pilota d’Or el 2014, després de proclamar-se campiona de la Champions i la Bundesliga. Quan no va tenir més remei que deixar-ho, Kessler no es va resignar i va entrar a formar part de la UEFA, primer com a ambaixadora i després com a màxima responsable del femení. Després de viure des de dins la duresa del futbol femení, ¿qui millor per lluitar per una professionalització real?

A ella li va costar trobar on jugar en un futbol femení encara gens professionalitzat. Ara aquesta és la seva principal obsessió: que les nenes puguin federar-se i tinguin equips per jugar fins arribar a professionalitzar-se. La formació, el negoci, el màrqueting i els contractes publicitaris. Aquestes són les seves lluites. Crear riquesa i repartir-la per garantir la consolidació del futbol femení. «Seria un somni arribar a 10 lligues professionals a Europa que fossin sostenibles», admet Kessler. Des dels despatxos, lluita en la mateixa direcció que les futbolistes per aconseguir els objectius comuns.